Contaminar no pot sortir de franc

La setmana passada vaig publicar en aquestes pàgines un article en què parlava de la necessitat de fixar una taxa i dividend de carboni que faci aflorar els veritables costos climàtics dels productes i serveis de manera que el preu que en paguem inclogui la seva petjada de carboni. El títol deliberadament provocador de l’article, “El capitalisme pot donar resposta al canvi climàtic”, ha motivat una benvinguda rèplica d’en David Fernàndez i ha obert un debat epistolar, en aquestes pàgines i a les xarxes socials, sobre un tema tan urgent com necessari, la imprescindible descarbonització de l’economia.

El problema de fons en relació al canvi climàtic és que si contaminar surt de franc no existeixen els incentius per fer-hi front. Som encara una minoria els qui orientem els nostres hàbits de consum cap a opcions més sostenibles (en alimentació, roba, mobilitat, etc.), però si realment volem reduir un 50% les emissions de gasos amb efecte hivernacle per al 2030 necessitem que els preus enviïn el senyal adequat a tots els consumidors. Cal que l’opció més sostenible sigui també la més desitjable o, dit d’una altra manera, cal que l’opció més carbonitzada i dependent dels combustibles fòssils assumeixi els costos climàtics que duu associats. Ras i curt, mentre fer un trajecte en tren costi el doble que l’alternativa en avió no avançarem perquè no serà mai la preferida per la majoria.

És l’hora de les institucions i del lideratge polític. Les institucions tenen la responsabilitat de crear el marc adequat per a una economia de lliure mercat que operi dins dels límits de la biosfera. I els impostos pigouvians, com la taxa de carboni que tard o d’hora sembla que aplicarà la Comissió Europea, són un bon mecanisme per fer-ho. El mercat necessita senyals, necessita preus que transmetin informació, de manera descentralitzada, a milers de proveïdors i consumidors, arreu del món. Els impostos pigouvians simplement cerquen aflorar el cost explícit d’accions com la contaminació. Permeten revelar un preu fins ara amagat.

La tesi central de l’article versava sobre el “pot” del títol. Perquè és un fet que existeixen els mecanismes per internalitzar els costos ambientals que el funcionament normal del mercat ha ignorat fins ara. Però constato que aquesta transició ecològica de l’economia, l’anomenat Green New Deal impulsat per la Comissió Europea, no és benvingut per aquells sectors que fan una esmena a la totalitat de l’economia de lliure mercat, ja que ho veuen com una forma d’allargar la vida a un sistema que rebutgen frontalment.

Si per capitalisme entenem, com sembla desprendre's de l'article de David Fernàndez, només les empreses extractives, que operen en oligopolis o són hereves d’antics monopolis estatals, amb relacions incestuoses amb els successius governs, i que es dicten la legislació a mida dels seus interessos, llavors no hi ha debat. Estem d’acord que aquest tipus d’economia no és la que volem ni la que donarà resposta a cap necessitat ambiental ni social.

Per sort existeix una altra realitat, més gran que la que he assenyalat, i la majoria d’empreses no segueixen aquell model sinó que aporten valor i riquesa. A més, a Catalunya les pimes concentren aproximadament el 70% de l’ocupació empresarial i tenen una mida mitjana que no arriba a 4 treballadors. És a dir, que qui hi ha darrere del taulell són els propietaris.

Estem parlant d’empreses amb recursos limitats que dissenyen i fabriquen tovalloles, làmpades, cafeteres, paper, etc., i que des del seu polígon industrial les venen arreu de món. Estem parlant de pagesos i ramaders que malden per tirar endavant les seves explotacions i aconseguir preus justos. Estem parlant també de famílies que dediquen els seus estalvis a reformar una casa per fer-hi un establiment de turisme rural, un comerç o un restaurant; o cooperatives que innoven en nous models energètics o de mobilitat. És a dir, que no parlem de depredadors i extractivistes, però sí que són milions de persones que prenen decisions sobre matèries primeres, proveïdors, sistemes logístics i de transport, disseny de productes i serveis, envasos o sobre la gestió de residus. I és urgent que, a més de collar l'economia extractiva, aquests milions de decisions individuals que es produeixen cada minut en contextos empresarials, associatius, cooperatius, domèstics o de l’administració pública incorporin els costos i riscos climàtics.

I si és especialment important aflorar aquests costos és perquè és a través d'aquestes mateixes senyals que s’incentiva la innovació i el desenvolupament de solucions més eficients o sostenibles. Obviar el paper imprescindible de l'emprenedoria i la innovació en la lluita contra l'emergència climàtica és obviar el paper dels incentius i, per tant, la naturalesa humana.

Produir i consumir de forma sostenible ha de ser la forma normal, la forma rendible i eficient de produir i consumir. Però perquè sigui així és imprescindible que el sistema de preus incorpori una taxa i dividend de carboni per al conjunt de l’economia, que sigui progressiva, socialment justa, fiscalment neutra, transparent en la gestió i aplicable a les importacions de béns.