Made in China, remade in Catalonia

Tothom s’ha trobat en alguna situació en què reparar un electrodomèstic, un equip informàtic o un moble li resultava més car que comprar-ne un de nou. O fins i tot en situacions en què reparar era directament impossible per manca de peces de recanvi o de personal tècnic qualificat per fer la reparació amb garanties. En els darrers anys s’ha parlat molt del fenomen de l’obsolescència programada, aquell procés pel qual els fabricats limiten de forma premeditada la durabilitat i reparabilitat dels productes que posen al mercat amb l’objectiu d’accelerar el procés de renovació de l’estoc de productes presents en l’economia.

És cert que en certes categories de producte subjectes a una innovació i evolució constants, com poden ser els equips informàtics o els vehicles, l’evolució tecnològica és tan ràpida que no tindria sentit dissenyar productes de gran durabilitat, ja que quedarien obsolets abans d’esgotar la seva vida útil. Però sí que cal posar l’accent en el fet que sigui el mateix model d’ingressos de les empreses el que incentiva l’obsolescència. És a dir, com que l’empresa genera un ingrés quan efectua una venda però no quan el producte està realment satisfent una necessitat –per exemple, cobra quan ven una cadira però no durant els anys en què m’hi estic assegut–, existeix l’incentiu de mantenir una curta vida útil i una rotació elevada dels béns.

Si els productes que ja tenim a casa, a la feina, les escoles o els hospitals duressin per sempre, moltes empreses deixarien de vendre –i, per tant, d’ingressar– i acabarien fent fallida. Però ¿oi que no té cap sentit que m’hagi de renovar la cadira del despatx, per vella que sigui, si continua fent bé la seva funció?

La manera de gestionar aquest contrasentit és l’evolució cap a models de negoci circulars, on la llarga vida útil, la reparabilitat, la reutilització de components i la reciclabilitat dels materials passin a ser un aliat dels comptes d’explotació de les organitzacions. I és que només quan el que és desitjable per reduir l’impacte ambiental de l’economia, conservar recursos cars i escassos i crear ocupació local de qualitat s’alinea amb el que és bo per a l’empresa, la velocitat del canvi es veu accelerada.

Què s’entén per un model de negoci circular? Hi ha diversos models que es podrien penjar l’etiqueta de circulars, però un dels més implantats i de creixement més ràpid és la servitització, és dir, la transformació d’una economia basada en la venda de productes a una economia basada en l’oferta de serveis.

L’economia de serveis té per objectiu satisfer les necessitats humanes sense que els consumidors hagin de ser els propietaris dels béns. Per exemple, no necessito ser el propietari de la meva roba, només em cal anar vestit; i aquesta roba pot estar neta sense necessitat que jo sigui el propietari de la rentadora. O el que vull és desplaçar-me a la feina, no necessàriament que el cotxe en què viatjo sigui meu.

Quan en lloc de comprar un cotxe, un moble, uns texans o un electrodomèstic el que es fa és pagar per tenir-hi accés (és el cas d’una bugaderia d’autoservei o un servei de moto compartida) o per tenir-lo en cessió d’ús (com un lísing d’un cotxe o d’un equip informàtic), això fa que canviï del tot la manera de dissenyar els productes, i que aspectes com la durabilitat, la reparabilitat i la recuperació de components i materials siguin una prioritat per a l’empresa oferent.

Quan la divisió aeronàutica de Rolls-Royce deixa de vendre motors per cobrar a les aerolínies per milla recorreguda, quan Philips deixa de cobrar a l’aeroport de Schiphol per les lluminàries substituïdes i passa a cobrar pel servei d’il·luminació, quan la Seat deixa de vendre cotxes per oferir serveis de mobilitat o quan Michelin deixa de vendre pneumàtics per oferir serveis de conducció eficient i estalvi de combustible en flotes de camions, es produeixen múltiples beneficis. Com que l’empresa reté la propietat de l’actiu, com més temps estigui en ús sense haver-lo de substituir més negoci genera. Com que sap on, com i quan s’està utilitzant, pot recuperar els productes, desmuntar els components i tornar-los a instal·lar en productes nous que surten de fàbrica. En resum, el model de negoci servititzat posa els incentius adequats perquè el principal garant d’atributs objectivament desitjables com la durabilitat o la reparabilitat sigui el productor.

Un altre efecte d’aquests models circulars és que poden contribuir a la reindustrialització d’Europa i trencar la tendència a la deslocalització de la indústria, ja que oferir manteniment, recuperar equips i remanufacturar-los requereix més proximitat entre els punts de producció i consum. Tal com s’està veient aquests dies a la COP25 celebrada a Madrid, la pressió sobre el medi ambient ens ha conduït cap a un moment refundacional de l’economia, que ja no es pot basar en el creixement sostingut sobre l'acumulació de recursos, sinó que ho ha de fer sobre la innovació. I aquesta és una excel·lent notícia per a Catalunya, ja que té millors elements per competir en innovació i sostenibilitat que no pas en disponibilitat d’uns recursos que mai no ha tingut. Si ens en sortim, potser aviat enmig de l’allau de productes Made in China en podrem trobar d’altres Made in China, remade in Catalonia.