El capitalisme pot donar resposta al canvi climàtic

Des de l'inici de la Revolució Industrial el creixement econòmic i la recerca del benestar han anat intrínsecament units a un augment del consum de recursos. Si bé és cert que a finals del segle divuit aquesta relació directa entre creixement i consum no representava un conflicte –la població mundial no arribava als mil milions de persones i els recursos naturals semblaven inesgotables–, dos segles i mig més tard la situació és molt diferent.

A banda del problema dels recursos materials i els seus residus associats, durant les darreres dècades el canvi climàtic s’ha erigit com el gran problema ambiental global. Els esforços per assolir acords internacionals de mitigació de les emissions de manera que s’eviti superar els 1,5 o 2 ºC d’increment de la temperatura mitjana no poden ser més insatisfactoris. Malgrat el Protocol de Kyoto (signat el 1997 i vigent entre el 2005 i el 2012) i l’Acord de París (2016), les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle no han deixat d’augmentar i ja multipliquen per deu les emissions de fa cent anys. Sabem també que les concentracions actuals de CO2 són les més altes registrades en almenys tres milions d’anys. Així doncs, el planeta, i amb el planeta el conjunt d’espècies que l’habitem, està immers en un moment històricament crític al qual cal donar resposta.

Les generacions més joves, les que veuen que és el seu propi futur el que està en joc, s’estan mobilitzant més que mai a través de vagues i manifestacions pel clima on exigeixen a les classes dirigents polítiques i empresarials que prenguin mesures per reduir de forma urgent i significativa les emissions de gasos amb efecte hivernacle. Una exigència que sovint va unida a assenyalar un culpable: el capitalisme.

Si bé és cert que l'augment exponencial de les emissions, especialment des de la Segona Guerra Mundial, està associat a una expressió del model capitalista que s’ha mostrat excessivament curtterminista, d’usar i llençar, i que no ha tingut en prou consideració els límits de la biosfera; també ho és que ningú no té la contaminació com a propòsit sinó que les emissions són una conseqüència indesitjada de les activitats productives i que existeixen mecanismes propis de l’economia de lliure mercat per incorporar aquests costos ambientals, o externalitats, a l’economia.

Parlem d’externalitats ambientals per referir-nos als efectes negatius de la producció o del consum d'un bé que tenen una incidència sobre l’entorn però que no es veuen reflectits en el cost de mercat del producte o servei. En són exemples la contaminació per nitrats de les fonts i aqüífers, la mala qualitat de l’aire a les grans ciutats o les conseqüències del canvi climàtic, ja que el perjudici econòmic i sobre la salut no és assumit pel perjudicador, i per tant aquest no té incentius per deixar de contaminar.

Un instrument a través del qual el mateix sistema capitalista pot fer aflorar aquests costos o externalitats negatives són els anomenats impostos pigouvians. Aquest tipus de gravàmens consisteixen en sobrecostos aplicats sobre les activitats contaminants –per exemple, una taxa sobre les emissions de carboni– que, a diferència d’altres tributs, no tenen una finalitat recaptatòria sinó dissuasiva: no cerquen augmentar els ingressos fiscals de les arques públiques, sinó reduir certes activitats o modificar certes conductes que perjudiquen a tercers. Els mercats necessiten senyals, necessiten preus, i els impostos pigouvians fan aflorar el cost explícit de la contaminació i encareixen –i per tant desplacen del mercat– les pràctiques més perjudicials.

Un cop aconseguit l’efecte desitjat, l’import recaptat a través d’una hipotètica taxa de carboni europea podria ser retornat a les famílies en forma d’un xec o dividend trimestral, i contribuir a la distribució de la riquesa. Economistes nord-americans vinculats al Climate Leadership Council han estimat que una taxa de carboni de 40 $ per tona aplicada als Estats Units permetria entregar 2.000 $ anuals a les famílies de quatre membres. I a mesura que la taxa s’incrementés per reduir de forma més efectiva les emissions, també augmentarien els pagaments.

Som davant la transició que probablement sigui la més complexa que afronta la humanitat des de la Revolució Industrial, però alhora, i paradoxalment, la més urgent. A manca d’un govern global, davant la inviabilitat d’assolir acords multilaterals ambiciosos i constatant la impossibilitat de planificar el canvi des de les institucions, el capitalisme a través del mercat global té l’oportunitat i la responsabilitat de proporcionar el marc on la propietat, el sistema de preus i la competència generin innovació en models de producció i consum sostenibles que transformin, en el termini màxim d’una generació, el cul-de-sac ambiental en què es troba la humanitat.