Desobediència eficaç

En aquests darrers temps s’ha posat a sobre del tauler polític i a l’àgora pública el terme desobediència civil, fent referència a un ventall d’accions de líders socials i polítics. Constitueixen desobediència civil les accions que es realitzen per posar en qüestió o incomplir la llei -o resolucions judicials que l’apliquen- que són considerades injustes i/o immorals, sigui qui sigui qui les faci, o com les faci. Darrerament es fiquen al mateix sac les accions desplegades per l’alcaldessa de Berga, regidors de Badalona i d’altres municipis catalans, ciutadans anant a votar el 9-N, persones que fan objecció fiscal a la partida dels impostos destinats a partides militars i membres del govern català o del Parlament de Catalunya. Només es pot parlar de desobediència civil quan les accions les desenvolupen ciutadans, a vegades de forma aïllada però normalment en el marc d’una campanya estratègica sostinguda en el temps. Les accions de desobediència desplegades per representants institucionals no són desobediència civil.

Què busquen les campanyes de desobediència? Busquen eficàcia en el canvi de la llei, en el reconeixement d’uns drets individuals o col·lectius o la modificació de situacions que són percebudes com a injustes o generadores de violències interpersonals, col·lectives, institucionals, culturals i/o estructurals. Gandhi, que va reconèixer haver actuat amb violència algunes vegades a casa seva, va fer un intens treball interior d’harmonització abans no va desplegar accions no-violentes de resistència activa a Sud-àfrica i l’Índia. Es va entrenar per respondre de manera no-violenta i intel·ligent a la violència que s’exerciria sobre ell, en forma de cops i de processos judicials. Luther King Jr. va viatjar a l’Índia per aprendre de Gandhi i els seus companys després que Rosa Parks decidís generar un “cas judicial” que posés en qüestió les lleis que impedien als negres seure en determinats indrets de l’autobús públic. ¿Com afrontaven les detencions o els judicis?: preparats a consciència, no es resistien a la detenció i reconeixien obertament la seva participació en els actes de desobediència davant l’autoritat tot afirmant que no havien fet res d’incorrecte o delictiu. Estratègies similars van desplegar al Japó descendents de samurais com Ueshiba, que va transformar les violentes accions guerreres en l’art marcial no-violent de l’aikido, que propugna no pas resistir-se a l’atac sinó aprofitar la força de l’agressor per capgirar la situació, neutralitzar circularment la violència sense que causi mal ni a l’un ni a l’altre, per induir els canvis desitjats.

Al final de la dictadura l’objector de consciència Pepe Beunza es va preparar a consciència abans de decidir desobeir la llei que l’obligava a fer el servei militar. Va teixir una xarxa nacional i internacional de suport per al moment en què previsiblement seria detingut. El mateix van fer col·lectivament Martí Olivella i els objectors i dones compromeses de Can Serra, fent serveis d’educació als barris populars mentre no van ser detinguts per no haver-se incorporat a la mili. Als anys 90 centenars d’objectors es van autoinculpar com a insubmisos o com a desobedients: primer vam patir unes quantes condemnes però a poc a poc vam anar assolint absolucions sonades i estratègiques. Què va ser eficaç per canviar allò que es pretenia? Els casos judicials? No només. Des de Gandhi i Luther King -passant per Mandela, Aung San Suu Kyi a Birmània o Victoire Ingabire a Ruanda- fins als darrers, el canvi el van proporcionar un petit nombre de persones compromeses, enxarxades a un gran nombre de persones convençudes de la bondat de la causa. Van passar setmanes de preparació interior i exterior abans que Gandhi no es va posar en camí cap al mar per convidar els conciutadans indis a recollir la sal del mar i no pagar impostos a l’Imperi Britànic. El que va fer desaparèixer el servei militar obligatori a finals dels 90 va ser la quantitat d’objectors de consciència -insubmisos i no insubmisos- que, convençuts, van desbordar pacíficament el sistema de reclutament obligatori i van posar en situació d’absurd el sistema.

Més enllà de l’estratègia legal i de la qualificació jurídica que mereixen algunes accions judicials de l’Estat, trencar una sentència davant les càmeres o protestar teatralment davant la detenció per incompareixença reiterada a les citacions del jutge no sembla la manera més eficaç d’induir la suma exponencial de voluntats lliures que permeti un canvi de paradigma a Catalunya, sigui quin sigui. Davant les desobediències civils i institucionals que s’anuncien per a l’any 2017, confiem que les organitzacions socials i els representants institucionals preparin i planifiquin a consciència, tant nacionalment com internacionalment, no només els casos judicials a què es veuen abocats -i les previsibles condemnes corresponents- sinó, sobretot, els suports socials i institucionals, nacionals i internacionals, que facin decantar la situació de manera cívica, no-violenta i democràtica.