Per un diàleg exigent
Expresident de l'ANC i president del grup parlamentari de JxCatEn democràcia no hi ha alternativa al diàleg, però farem bé de no confondre’ns: el diàleg no és l’objectiu que perseguim sinó el mètode amb el qual aspirem a transitar políticament. Pot semblar una reflexió banal, però, veient les reaccions al nou escenari que es dibuixa després de la sortida de Rajoy i el PP del govern d’Espanya, és important recordar, tant als qui menystenen el diàleg que s’albira com als qui ja es donen per satisfets amb la simple possibilitat que es recuperés la comunicació entre el govern espanyol i el català, que l’alternativa al diàleg és, tard o d’hora, el col·lapse, i que el diàleg sense objectius definits acaba sent un joc de buides paraules per no dir res.
Davant la imminent reunió entre els presidents Torra i Sánchez, hem d’assumir que el diàleg no serà només la durada de la trobada. Si fos així, voldria dir que el diàleg havia gripat. Hem de desitjar que s’obri un període perllongat en el temps en què la negociació derivada del diàleg ocupi bona part de la vida política, i no hem de témer que això passi al llarg dels propers anys. No hauríem d’escatimar temps. Certament tenim pressa, però venim de tan lluny que, si som capaços d’orientar la cerca d’una bona solució, no l’hauríem de malmetre per la urgència d’una foto o un titular de caducitat assegurada malgrat l’espectacularitat del moment.
L’inici del diàleg ens posarà davant del nostre propi mirall. Ben aviat quedarà al descobert la nostra capacitat de proposar una agenda política que, sense oblidar l’objectiu últim (en la meva opinió el dret a l’autodeterminació), no desatengui l’obtenció d’acords i compromisos fixats en el curt termini.
No podem caure en la pràctica del peix al cove, que és on indubtablement el govern espanyol ens voldrà ubicar. Però tampoc podem plantejar el diàleg com un tot o res a les primeres de canvi. Qui pretengui fer saltar la banca de l’altra part en una sola jugada provocarà la fi del joc sense cap guany per a ningú.
El diàleg ens donarà l’oportunitat de conèixer el contrari més del que ara el coneixem. I també ens hauria de permetre millorar la diagnosi política amb l’objectiu d’anticipar-nos i esdevenir més proactius que reactius. Ara bé, farem santament si no subestimem allò i aquells que políticament avorrim. Probablement la subestimació de la classe política espanyola és un dels pecats que el catalanisme ha patit des dels seus orígens i que ara el sobiranisme ha heretat. Ho hem vist, una vegada més, aquests últims anys, i s’ha fet dramàticament palès a partir de la segona quinzena d’octubre del 2017. Certament la diferència amb altres episodis passats és que ells també ens van subestimar a nosaltres, ben visiblement en el referèndum de l’1 d’octubre. Però en qualsevol cas, mai els seus errors poden justificar els nostres.
Les autocomplaences i l’onanisme polític i ideològic haurien de reduir-se també a la mínima expressió. No anem a dialogar per agradar-nos a nosaltres mateixos, i ja sabem que l’estètica ens pot en massa ocasions. Ens hem d’orientar a l’obtenció de resultats a curt i mitjà termini però sense fer escarafalls a solucions a llarg termini. Tenim exemples de compromisos polítics que només s’han pogut adquirir per la llunyania en el temps que es projectaven. No hem de menysprear les limitacions que objectivament el nostre interlocutor també tindrà a l'hora de concretar el diàleg amb acords. Per això agafar compromisos a llarg termini no és una solució descartable.
No hauríem d’oblidar, ni ciutadans ni dirigents polítics i institucionals, que la nostra força i legitimitat prové de la mobilització ciutadana. En absència d’un estat propi nosaltres hem arribat fins aquí per la persistent voluntat expressada als carrers i a les urnes aquests últims anys. Pel bé de tothom necessitem que això segueixi sent així. La sintonia entre una gran part de la ciutadania i els governants a Catalunya ha estat clau, és clau, per entendre que en el desafiament democràtic que hem fet a l’Estat, en aquest combat tan desigual pel que fa a les forces disponibles, nosaltres haguem resistit i no haguem estat, literalment, escombrats.
A l’estat espanyol no n'hi han faltat ganes: la prova, els qui som a l’exili i a la presó. Però malgrat tot, persistim. No desaprofitem cap dels encerts que ens han permès arribar fins aquí.
El diàleg sobretot serà exigent amb nosaltres mateixos. Però lluny de fer-nos por, això és una gran oportunitat per ser millors.
