Jordi Évole: “Al Vaticà em van dir: «Al Papa li agraden més les entrevistes amb dimonis que amb àngels»”

“Més difícil, encara” sembla la divisa professional de Jordi Évole Requena (Cornellà de Llobregat, 1974), que va transformar el Salvados dels diumenges a la nit en una referència indiscutible de la televisió espanyola. Évole va plegar just després d’haver culminat anys d’intents d’entrevistar el Papa. I d’aquella entrevista en va sorgir una altra que va pactar només en qüestió d’hores amb Sa Santedat mateix a través d’un senzill correu electrònic, per parlar de la pandèmia que està flagel·lant el món. Évole ha recollit les seves entrevistes dels dies més durs del confinament i tot de detalls sobre els processos de producció al llibre Confinats (Columna, 2020), on apareixen personatges tan diferents com un líder espiritual mundial, la camionera Oti i Rosa Maria Sardà els últims mesos de la seva vida. En una època en què tothom emet, s’agraeix la possibilitat de rellegir testimonis com aquells en suport paper. Diu l’autor: “Hem de continuar acompanyant l’espectador o lector, en un moment de molta incertesa i un punt d’angoixa. Sempre he estat amb el peu a l’accelerador i ens toca una època una mica més de repòs i introspecció. Estar una mica més amb nosaltres mateixos sense oblidar que vivim en comunitat, perquè la comunitat és imprescindible per sortir d’aquesta moguda”.

Començo per algú que intueixo que és una absència que tens molt present. Qui era la tia Celia?

Ostres, era un dels pals de paller de la meva família, aquella tieta que feia un cocido extremeño i reunia tota la família. Era un pou d’anècdotes i, en certa manera, va ser una de les persones que més m’han ensenyat a explicar històries. Va tenir un ictus i feia temps que estava en una residència, tota la família la va estar cuidant, però precisament en els últims moments, a causa del virus, no van poder ser-hi presents ni el meu pare, ni els seus fills, ni els nebots. I la tieta va marxar sola, a l’Hospital Moisès Broggi.

I això encara ho portes a dins?

Sí. Ha sigut el gran drama de tot plegat. Estem acostumats a una certa litúrgia d’acomiadar un ésser estimat i tot això no s’ha pogut fer. I això és més greu del que pensem. He tingut la mort molt a prop a nivell familiar i amb gent com la Rosa Maria Sardà o amb aquella trucada del Pau Donés, que em va demanar que l’entrevistés quinze dies abans de morir. Ens hem cregut invulnerables i això ens ha posat al nostre lloc.

Doncs malgrat l’impacte, alguns dels teus convidats diuen que no n’aprendrem res.

I potser tenen raó, perquè la crisi del 2008 també va ser un cop fort i ja tornem a repetir comportaments. A mi m’agradaria que tinguéssim molt més en compte els treballadors que ens van permetre continuar anant al CAP, a l’hospital o a omplir la nevera. Són professionals precaris o amb sous baixos sense els quals no podríem fer una vida normal. Als barris més populars continua havent-hi més mobilitat que en altres barris perquè el tipus de feina no permet teletreballar. Per tant, sí que hi entén de classes socials, el virus.

En un món cada vegada més indiferent a Déu, el ressò de les teves entrevistes al Papa continua mostrant fins a quin punt manté alguna autoritat.

He establert una relació amb el papa Francesc que és d’aquelles coses que et passen a la vida que mai t’esperes. Sempre em desitja “ Buena onda ” i em diu “ Resaré per tu ”... I les converses, malgrat que ell sap que a vegades jo puc anar per camins que a ell no li agraden, el diverteixen.

Us heu escrit més?

De tant en tant algun missatge per correu electrònic. Però tampoc molestem gaire.

Us va costar anys entrevistar el papa Francesc, i expliques que quan vas acabar l’entrevista que li vas fer a Roma, en què vau parlar dels refugiats, et vas tancar en un lavabo del Vaticà i et vas posar a plorar.

Hi havia molta tensió i molta responsabilitat. Moltes vegades ho comparo amb els futbolistes cracs, als quals els posen la robeta al vestidor, que tenen la gespa tallada perfectament i que tenen algun migcampista que els passa la pilota perquè la fiquin dins. Però l’has de ficar. I no pots fallar, saps que quan t’arriba la pilota Papa ha d’anar dins. Vaig estar tres dies tancat en un hotel sortint només a dinar, refent el guió. I arribo i el Papa em diu: “Vostè parli del que vulgui, que jo només li respondré les preguntes de refugiats”. Si el Papa m’agafa amb vint anys i em diu “Només parlarem de refugiats” hauria sigut així. Però ara tenim més bagatge.

Dius que no va ser una discussió, sinó una conversa en veu baixa. ¿Vas tenir la impressió que posaves en risc l’entrevista?

Posar en risc l’entrevista no, però sí que en qualsevol moment em podia dir que ja m’havia dit que no parlaria d’això. I no va passar perquè vaig començar l’entrevista parlant de la meva mare i de la migdiada. Això va rebaixar la tensió. Només en un moment en què vaig preguntar sobre Veneçuela em va dir que no tenia res a veure amb els refugiats. Jo li vaig dir que hi ha tres milions de veneçolans camí de Colòmbia i em va mirar, suposo que pensant: “Que cabró!” Però va contestar.

La segona vegada us va dir que sí en qüestió d’hores.

Em va sorprendre molt, però ell també volia donar un missatge en aquell moment i tenia un bon record de la primera entrevista. Va veure que va tenir repercussió, va veure que l’entrevista no es quedava cenyida a l’estat espanyol i va quedar content.

¿Com creus que hem de llegir que sigui amb tu i no amb un periodista de la Cope, per exemple, amb qui vulgui parlar?

Mal assessorat no està, el Papa, i sap perfectament on va. Creuen que és molt millor donar l’entrevista als que no són dels seus. Perquè el massatge és molt evident i aquestes entrevistes no li serveixen ni al periodista ni a qui la concedeix. Recordo la primera reunió que vam tenir amb un prefecte de la comunicació del Vaticà, i jo aquell dia anava vestit fatal, amb uns cabells... Li vaig dir que em disculpés, i em va dir que li agradaven les meves banyes [s’estira els cabells cap amunt] perquè “al Papa li agraden més les entrevistes amb dimonis que amb àngels”.

Quina imatge personal t’has fet del papa Francesc?

Jo no em vull acabar mai de fascinar pels personatges perquè tampoc estem tanta estona amb ells per saber com són, però el Papa em transmet unes ganes de dir coses que no pot dir i és una llàstima que no les acabi dient.

Hi ha un altre personatge troncal en el llibre, que és l’expresident de l’Uruguai Pepe Mujica. On és la força de Mujica?

Va estar empresonat dotze o tretze anys, en aïllament, i la llegenda diu que parlava amb les formigues per poder tenir un diàleg amb algú. I després, quan aconsegueix arribar a la presidència de l’Uruguai, malgrat tenir un govern de coalició amb molts partits i picabaralles, la seva figura en va sortir molt indemne perquè predica amb l’exemple. T’ensenya el lloc on viu i no et creus que, com a president, pugui viure on viu. I diu coses molt profitoses.

Què t’ha quedat de les entrevistes a la Sardà i al Donés?

Coses diferents, perquè la Rosa estava molt trista i pessimista, malgrat que va ser capaç de portar l’entrevista en dècimes de segon de la transcendència a l’humor. I, en canvi, al Pau es veia clarament que li quedaven molt pocs dies de vida i ell insistia en donar un missatge positiu, molt vital. I una lliçó de com encarar la mort, amb serenor i tranquil·litat. Al final acabes amb moltes ganes de viure perquè el Pau ho va transmetre.

Tota aquella aparició de militars a la sala de premsa de la Moncloa i aquella apel·lació constant a la metàfora de la guerra... ¿Els governs ho estan aprofitant per retallar-nos llibertats?

Absolutament. La por sempre té el poder de tenir-nos tranquil·lets. Abans de l’11-S no ens imaginàvem que passaríem per un aeroport com a sospitosos i ho hem normalitzat. I aquesta pandèmia portarà encara moltes més restriccions, i si ens diuen que no ens podem reunir més de deu persones ho farem, i si no ens hem de manifestar no ho farem. I jo segurament obeiré, perquè ara no sabem el que tenim a sobre.

¿Creus que el periodisme no passa de fer-li pessigolles al poder?

Més que pessigolles, de tant en tant li fem alguna pessigada. Però el poder és molt potent. I és capaç d’anestesiar-ho tot. Hi ha moments en què sembla que l’olla hagi d’explotar, però sempre, sempre hi ha algú encarregat d’aixecar una mica la tapa i surt tot el vapor i tot torna a la normalitat, fins que l’olla torna a bullir molt. I algú tornarà a aixecar la tapa i sortirà el vapor.

Tu ets un aixecatapes?

No, jo crec que hem fet més bullir l’olla que aixecar la tapa. Però ara que ho dius potser nosaltres també som la tapa, perquè el poder pot dir que als mitjans es pot dir tot...

Quan et poses davant d’un entrevistat, quin és el teu propòsit?

L’altre dia el Carlos Zanón em deia que portàvem molts vuitmils i em deia: “Com es veu des dels vuitmil?” Doncs amb molt d’abisme, també. I això et pot convertir en més conservador, perquè tens més a perdre, no ho sé. És una lluita constant, a vegades amb tu mateix, però hem fet coses que han estat bé i d’altres que no tant. Em preocupa el moment actual perquè vivim amb l’enfrontament permanent en el nostre país. A Catalunya tot es converteix en un front. Vam començar fa uns quants anys amb els que eren independentistes i els que no ho eren. O ets de Messi o ets de Bartomeu, ets d’ERC o de Puigdemont, ara ets del PDECat o de Puigdemont. Estem en el frontisme i ens estem fent mal.

Vas portar Junqueras a Espanya amb el teu programa a través d’una família de Sevilla. Ara hem vist breument Junqueras quan ha pogut sortir de la presó, però ara ja hi ha tornat. Tu creus que són presos polítics?

Si no ho són ho semblen. Crec que és molt mal negoci per a l’estat espanyol tenir Junqueras a la presó, i la resta de consellers, i Jordi Cuixart. No solucionaran res, així. No han llegit gaire bé la situació. No es necessita això. Jo estic molt content d’un aquests vuitmil que et deia abans, que precisament va ser portar Junqueras a Sevilla. Va ser un programa que a l’estat espanyol el van veure uns quatre milions de persones, i jo creia que aquest era el camí. D’entendre’ns i saber què pensa l’altre i per què. Vam buscar una família a Andalusia que no era una família de les que moltes vegades pensem que hi ha a Andalusia, estava molt ben formada, amb molt criteri... El diàleg era de tu a tu. I d’allà va sortir una enorme amistat entre aquesta família i Junqueras. He anat amb l’Eugenia a la presó i jo crec que aquestes coses són les que fan comunitat. És absurd el que continua passant amb els presos, és completament absurd. I tornar a tancar-los és redundar en aquesta absurditat.

I davant d’aquesta situació i en general, ¿com veus l’acció del govern més progressista de la història?

De tant en tant covard, perquè volen nedar i guardar la roba, i a vegades no es pot. A vegades has de nedar i potser t’ofegues, però has de nedar, i tot no pot ser. Has de ser més valent i enfrontar-te a segons quins poders de l’Estat, i has de dir aquest és el meu camí per solucionar el conflicte que s’ha viscut entre Catalunya i Espanya, que jo pugui dialogar amb la gent que ara és a la presó. I crec que això seria un senyal de valentia.