Jordi Puntí: "Em costa molt concentrar-me, aquests dies"

L’altre dia vaig llegir un tuit de Sanjosex que deia: “Si ens quedem, em sembla que haurem de defensar la cultura catalana amb ungles i dents”. I a continuació en va penjar un altre que deia: “També us haig de dir que tot això de la política, a mi, em cansa. Algun dia potser tancaré aquest parèntesi activista que vaig encetar fa uns dies”. Què passa quan la història s’interposa entre nosaltres i la vida quotidiana?

Hi ha un moment en què la història t’interpel·la directament i has de decidir si t’afecta o no. Cadascú té el seu punt. A mi em costa molt concentrar-me aquests dies i posar-me a escriure, però ho haig de fer i em dic: “Deixo tot aquest món a fora i me’n vaig al meu altre món”. És un refugi, i quan ho aconsegueixes és meravellós. Però no sempre pots.

Tens mala consciència si ho aconsegueixes?

No, al contrari, és una gran sort. Però al cap d’una estona potser sí que tens mala consciència, perquè hi ha una cosa que ho empitjora tot, que són les xarxes socials. També tinc amics que m’escriuen un whatsapp alarmats, comentant coses de fa tres dies. Hi ha molta gent que no ho viu a les xarxes. Diria que quan t’acaba interpel·lant aquesta realitat històrica és quan parles amb el veí del replà i de cop veus que t’hi entens.

La relació Catalunya-Espanya, poc o molt, tots l’hem dut sempre a la motxilla, amb conviccions i contradiccions, però ara les manifestem més que mai. Aquest és el canvi?

Sí. Això no és Amèrica ha sortit en català i alhora també traduït al castellà, i a Anagrama, que és una editorial de Barcelona, em proposen de fer presentacions a Madrid, Bilbao, Saragossa, Pamplona... Jo encantat de la vida d’anar-hi, però admeto que hi aniré amb el fre de mà posat, pensant: “A veure si acabarem parlant de literatura, que és el que a mi m’interessa, o a la primera de canvi parlarem de l’altra cosa”.

Com en Gerard Piqué.

Piqué té 16 milions de seguidors a Twitter i, digui el que digui, quedarà bé amb alguns i malament amb els altres. Jo em refereixo al meu lector, amb qui he establert una relació gairebé personal a través del que escric i que anteriorment li ha agradat el que feia. I et preguntes: “¿I si ara no li agrada perquè intueix que no estem en la mateixa línia?” Penso que anys enrere la cultura espanyola era més inclusiva, feia un esforç d’interès per la literatura catalana del moment, i ara potser no el fa tant. Parlo en general. Els últims anys hi havia un discurs des d’Espanya, benintencionat, de gent que se sent propera a la cultura catalana i que et deien: “Us estimem, no marxeu, però gairebé sempre els referents que citaven eren els de la lluita antifranquista, com Llach o Serrat. I si parlaven de clàssics, citaven Josep Pla. Però veia poc interès pel que passava en aquell moment, i penso sobretot en escriptors i músics en català. És diferent quan penses en pintors, escultors, ballarins... Tot el que és català en què l’expressió no comporta una identitat lingüística és més fàcil d’acceptar pels espanyols. El que té a veure amb l’escriptura, com que té una llengua pròpia, pot fer-los nosa. Ei, et podria dir mitja dotzena d’escriptors o llibreters d’Andalusia, Saragossa o Madrid que estan perfectament al dia del que passa aquí. I és fantàstic, esclar. Però la sensació general és que aquesta distància, basada en el desinterès, ha crescut.

En els últims anys tots plegats hem viscut una explosió de les emocions, en un país generalment contingut.

Té a veure amb la massa i amb l’alegria que s’encomana, em sembla. Quan miro el futbol a casa no crido gaire i quan vaig al camp m’exalto molt més. O el que em va passar diumenge: estava en un col·legi al qual no van arribar a venir els policies, però hi va haver un parell d’alertes i tots els que érem allà ens agafàvem pels braços. He d’admetre que a mi m’incomodava cantar el que cantàvem, una cosa que jo no m’imaginava mai que diria, una mena d’“Ooommm” zen, budista, per demostrar una gran tranquil·litat quan vinguessin els policies, i ho feia i pensava: “Com és que he arribat a aquest punt?” Perquè més aviat la demostració afectiva em costa, i no tothom hi té la mateixa disposició. Hi ha els que som més racionals, menys donats a la demostració dels sentiments...

Hem tingut una educació sentimental tendent al capteniment interior, potser.

Diria que la societat catalana, en gran part per una rèmora burgesa, sol tenir en un racó del cervell aquella frase del què diran. A les manifestacions, quan tothom, de cop, es queda en silenci i aixeca les mans al cel són moments d’una gran contenció. La manera com s’ha fet una demostració de pacifisme davant les intervencions de la policia, per exemple, és com si haguéssim intel·lectualitzat l’emoció i haguéssim emocionat l’intel·lecte, saps? Sentia com cridàvem aquella cançó: “Som gent pacífica i no ens agrada cridar!”, i això jo ho cridava a l’Aplec de Matagalls, al foc de camp, quan tenia 15 anys. Per tant, la reacció de la gent no em sorprèn.

També deu estar passant allò de Casablanca : “El món s’ensorra i nosaltres ens enamorem”.

I tant que passa. L’11 de setembre del 2001 jo era a Nova York, quan van caure les Torres, i un amic em va explicar que aquell mateix dia al vespre estaven consternats, a casa seva, amb la seva dona, i els va venir ganes de fer l’amor o follar, com vulguis dir-ne. I es van sentir malament.

Hi ha gent que s’adapta bé a la incertesa d’aquests dies. Tornem a Casablanca : “On eres aquest matí? No ho recordo, fa massa temps. Què faràs aquesta nit? No faig mai plans amb tanta antelació”.

Jo soc en part d’aquests, i això que la meva generació va viure la certesa d’una vida ordenada gairebé com una imposició social. Després la precarietat ha anat fent forat i la convivència amb la incertesa ja és molt més general. Si cal, avui vaig a la manifestació, i demà em quedo a casa a pintar, o a fer números... És com aquella entrada dels diaris de Kafka, del 2 d’agost del 1914, que diu: “Avui Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. A la tarda he anat a nedar”. És un contrast brutal, de la història i el món privat...

No et truquen per preguntar-te què passarà?

Em truquen per dir: “Com ho veus?” I llavors intercanvies opinions, perquè la gent no ens volem sentir sols davant de la incertesa. Jo hi ha dies en què m’obsessiono i no faig res més, vaig buscant fins i tot sortides. Els pessimistes s’imaginen la part horrible, els optimistes s’imaginen sortides viables, i així estem. I hi ha un moment en què ja no pots i has de parar. Dimecres, que era un dia intens, vaig anar al CCCB a veure una conversa d’Anna Guitart amb l’escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie, i vaig pensar: “No hi haurà ningú”. Però hi havia 700 persones per escoltar algú que parlava del sentiment africà en la societat contemporània, de feminisme i racisme, i per a mi va ser una meravella tant el fet d’escoltar-la com poder aparcar durant dues hores el que passa als carrers. Vaig sentir-me en una ciutat cosmopolita, on es podia passar de la lluita diària del teu carrer a estar amb una sèrie de gent que s’interessava per coses que passen en altres carrers d’altres ciutats.

Hi ha gent que aquests dies pensa molt en els seus pares o avis.

Sí, molta gent diu: “Voto pel meu pare, que no ha pogut veure-ho”, i és normal que ens sentim afeixugats. És que això no s’aguanta. A vegades penso que els que ho viuen des de la resta d’Espanya no ho pateixen igual perquè el seu futur, en realitat, no està tan compromès. Mai tornarà a ser com era abans, tant si Catalunya esdevé independent com si no, és igual, el que vivim és prou transcendent perquè no sigui igual.

¿No trobes que és quasi de ficció que la unitat d’Espanya reposi també sobre un barco amb 3.000 policies?

La situació, tal com l’han portat des del govern espanyol, ha fregat el surrealisme. Un dia vaig fer un tuit dient “Berlanga, ressuscita!” Però, tres dies més tard, vaig haver de dir: “Orwell, ressuscita!”

Hi havia un tuit que deia: “Ha sigut exhumar el cadàver de Dalí i caure en el surrealisme més absolut”.

Aquests dies també s’ha parlat molt del relat. Cadascú construeix el seu. El nostre, tal com jo el visc, és un relat que que parteix de la realitat (amb algunes notes a peu de pàgina que em permetrien discutir-la), i en canvi el relat que està construint el govern espanyol surt de la ficció, d’una ficció continuada. Potser ells també s’han acabat creient que és una realitat, no ho sé. Volen que sigui versemblant. Es pensen que ens espantarem i recularem, però la nostra realitat és una altra. El conflicte, trobo, neix quan aquest relat de ficció s’intenta imposar com a veritat, el que en diuen la famosa postveritat.

Tens el rei que no diu “Abans de començar, perdonin els cops”, i et sents burlat en un gest que volies pensar que encara era possible.

És que crec que el rei ja és el quart o cinquè capítol d’una ficció que ha anat creixent. El primer capítol, per no anar molt enrere, ha de ser el moment en què Rajoy va a recollir firmes per carregar-se l’Estatut, que havia sigut aprovat i referendat. Podem anar més enrere encara, al moment en què el govern espanyol de dretes, en part neofranquista, s’adona que el relat del País Basc ja no els serveix i n’han de crear un de nou, i s’apel·la a l’anticatalanisme amb la tombada de l’Estatut. El que és difícil, i aquí és on entra la feina de periodistes i més endavant d’historiadors, és separar realitat i ficció. Comprovar els fets.

La resposta espanyola és que la llei forma part de la realitat.

Sí, però si una persona té un problema amb l’Estat, és ell que té un problema. Si són 2 milions que tenen un problema amb l’Estat, és l’Estat qui té el problema.

Fa tres quarts que parlem... Què deu haver passat mentrestant?

Tinc el mòbil silenciat a la butxaca, però noto que va vibrant. En una altra situació pensaria que està bé, però avui...