Cap a una aliança privilegiada entre la UE i el Regne Unit
Després de la victòria aclaparadora de Boris Johnson a les eleccions britàniques, la Gran Bretanya s'encamina definitivament cap a l'abandonament de la Unió Europea el 31 de gener del 2020. Johnson té una clara majoria parlamentària amb la qual pot garantir un acord per a una sortida ordenada del bloc. El Regne Unit i la UE hauran de fer front ara a negociacions llargues i difícils per establir un acord comercial de benefici mutu: el Brexit, en si, avui és una certesa.
Què significarà això per a Europa? El Regne Unit és la segona economia nacional més gran de la UE, una de les només dues potències nuclears europees i un membre permanent i amb dret a veto del Consell de Seguretat de les Nacions Unides (juntament amb França). El país sempre ha estat de vital importància per a Europa, tant culturalment com històricament. Quan la llibertat i la seguretat d'Europa han estat en joc, la Gran Bretanya ha sortit en la seva defensa.
Haurem de veure què significarà el Brexit per al Regne Unit. No dependrà tant de l'acord de sortida, sinó de com el país gestioni les condicions canviants del segle XXI. Pel que fa a la UE, la retirada del Regne Unit òbviament no enfortirà el bloc. Marxa un puntal geopolític i militar i ho fa en un moment en què el president nord-americà, Donald Trump, ha desestabilitzat l'ordre global, sobretot pel que fa a la seguretat.
Tot i això, el Brexit tindrà poc efecte en la política de seguretat europea. Els interessos de seguretat de les dues parts no han canviat durant el drama del Brexit. La integració europea es basa en el mercat únic de la UE, no en acords militars conjunts. En el context del Brexit, aquesta distinció podria resultar avantatjosa perquè, tot i que cada costat representi interessos divergents des d'un punt de vista econòmic, seguiran compartint les mateixes preocupacions pel que fa a la seguretat.
Si el Regne Unit o la UE volguessin incloure qüestions de seguretat en les negociacions del Brexit es crearien les condicions per a un resultat del qual tots sortirien perdent. Qualsevol cosa que amenaci la seguretat o l'estabilitat de l'Europa continental també anirà en contra dels interessos britànics. Més enllà de si el Regne Unit és un estat membre de la UE o no, haurà d'actuar en solidaritat amb la UE quan afronti qüestions com la migració i el terrorisme.
De la mateixa manera, una estratègia conjunta del Regne Unit i la UE amb Rússia i la Xina sembla inevitable. L'únic interrogant real és quina forma de marc institucional facilitaria millor una cooperació basada en la confiança en aquests fronts geopolítics cada vegada més importants. Una eina que em ve al cap és el concepte d'aliança privilegiada, propiciat anteriorment pels democratacristians alemanys per establir de quina manera la UE podia mantenir relacions constructives amb Turquia sense l'accés d'aquest país al bloc.
Aquesta idea no ha funcionat del tot bé pel que fa a Turquia –perquè les condicions prèvies perquè funcionés no existien del costat turc–. Però el cas britànic és totalment diferent, perquè aquest país haurà abandonat la UE després d'haver-ne format part durant dècades. Amb els interessos de les dues parts ja alineats, només necessiten decidir com hauria de ser d'estreta la futura relació de cooperació. Jo, per la meva banda, crec que hauria de ser tan estreta com fos possible, i que les dues parts haurien de deixar enrere el passat. A l'hora de dissenyar una nova relació, hauríem de fer ple ús de les nostres connexions estretes i del nostre íntim coneixement mutu.
Una aliança privilegiada entre la UE i el Regne Unit hauria d'involucrar totes les àrees d'interès comú, des del comerç, la col·laboració científica i el canvi climàtic fins a la migració, el terrorisme, la seguretat informàtica i les iniciatives conjuntes de política exterior i desenvolupament. Qualsevol qüestió que toqui els interessos comuns hauria de ser inclosa en el futur acord, i ser objecte de procediments de col·laboració.
Encara està per veure si el Regne Unit estructurarà la seva política de seguretat al voltant dels seus interessos comuns amb Europa o si es reorientarà cap als Estats Units. Equilibrar els respectius interessos de cada actor a la zona de l'Atlàntic nord no serà tasca fàcil, especialment mentre Trump continuï en el poder. Però, en qualsevol cas, la UE i el Regne Unit haurien de perseguir un format institucionalitzat estructurat segons les línies del Consell Europeu o de consells especialitzats importants dins de la UE. Això permetria que cada costat mantingués l'altre plenament al dia de la seva posició sobre qüestions de seguretat.
Un altre interrogant és si el futur desenvolupament econòmic del Regne Unit li permetrà mantenir el seu nivell actual de despesa en defensa a l'interior de l'OTAN. Des d'una perspectiva de seguretat europea, aquesta probablement és la qüestió geopolítica més important que sorgeixi del Brexit.
Després de molt dolor i confusió, la decisió sobre el Brexit és cosa del passat. D'ara endavant les dues parts hauran de trobar maneres de cooperar més estretament, especialment a l'hora de forjar una política conjunta de seguretat i exterior. Les postures geopolítiques de la Xina i Rússia no han canviat com a conseqüència del Brexit, com tampoc ha disminuït l'amenaça del terrorisme. Els desafiaments col·lectius plantejats per la migració, el canvi climàtic i moltes altres qüestions encara no són clars, i serà responsabilitat de la UE i del Regne Unit gestionar-los de manera efectiva.
Copyright Project Syndicate
