La fi del món tal com el coneixem

Després de tres dècades d'avançar cap a un mercat únic global governat per les regles de l'Organització Mundial del Comerç, hi ha hagut un canvi fonamental en l'ordre internacional. Els Estats Units i la Xina estan immersos en una guerra aranzelària que, al principi, semblava que girava al voltant del balanç comercial bilateral, però que va acabar sent molt més que això. Fins fa poc, podíem mantenir una esperança perquè, malgrat els freqüents intercanvis d'amenaces, els dos països estaven negociant. Però ara ja no.

El mes passat, sota pressió de l'administració del president nord-americà, Donald Trump, Google va deixar de cooperar amb Huawei, i va privar el fabricant de telèfons intel·ligents xinès de la llicència per utilitzar el programari Android de Google i altres serveis relacionats. La mesura planteja una amenaça existencial per a Huawei. Però, més que això, marca un nou capítol en el conflicte entre la Xina i els EUA i la fi de la globalització liderada pels Estats Units. El missatge dels Estats Units és clar: les exportacions de tecnologia i de programari ja no són simplement una qüestió de negocis; tenen a veure amb el poder. D'ara endavant, els Estats Units exerciran el seu poder sobre el mercat.

Ara que el conflicte ha adquirit la forma d'una lluita hegemònica, la Xina potser s'ha d'esforçar al màxim per protegir les seves empreses líders. Això implica sortir el més ràpid possible de totes les cadenes de subministrament que depenguin d'alta tecnologia fabricada als Estats Units. La Xina hauria de començar a proveir-se de tots els components necessaris internament, o aconseguir-los de socis segurs dins de la seva òrbita.

A mitjà termini, això dividiria el món en dues esferes de competència econòmica. Tard o d'hora, totes les potències més petites que depenguin dels mercats globals haurien de triar un bàndol, llevat que siguin d'alguna manera prou fortes per suportar tant la pressió nord-americana com la xinesa. Quan la Xina i els Estats Units exigissin claredat, fins i tot gegants econòmics com la Unió Europea, l'Índia i el Japó s'enfrontarien a un dilema econòmic inextricable.

Suposant que un mercat global obert i unificat efectivament es converteixi en una cosa del passat, la pregunta llavors serà com juga les seves cartes la Xina. En el seu paper de màxim creditor dels Estats Units, ¿considerarà una guerra monetària com a estratègia? Si fos així, una lluita ja de per si perillosa per la preeminència tecnològica global es convertiria en un conflicte més ampli i encara més perillós a curt termini.

El perill no és només que la rivalitat econòmica, el proteccionisme i les restriccions comercials amenacin la prosperitat global; és que aquests desenllaços també augmentarien el risc d'una confrontació política seriosa. La sobirania tecnològica ocuparia el lloc del comerç i de l'intercanvi, i la nacionalitat de les corporacions –fins i tot de les grans multinacionals– es tornaria tan important com el seu model de negoci.

Seria un error concloure que aquest conflicte ha estat provocat exclusivament per Trump i la seva agenda neonacionalista. Dos dies després que Google anunciés la seva decisió, el 'New York Times' va publicar un comentari de Thomas L. Friedman, autor de 'La Tierra es plana', en què es feia ressò de molts dels atacs de Trump a les pràctiques comercials injustes de la Xina. Si aquesta és la postura de qui en un altre temps va ser el gran sacerdot de la globalització, la Xina no només s'està enfrontant als Estats Units de Trump, sinó també als Estats Units liberals.

L'últim moviment de l'administració Trump indica que els Estats Units no cediran la seva posició global dominant sense lliurar batalla. Tot i això, aquest trencament precipitat de la relació comercial amb la Xina tindrà enormes costos per als Estats Units.

I sens dubte, a Europa també pot suposar l'arribada de temps de turbulències. Una ruptura en l'economia global plantejaria un desafiament fonamental per al model exportador europeu –i especialment alemany–. Tot i que la Unió Europea seguirà depenent de la garantia de seguretat nord-americana i del comerç amb els Estats Units, els exportadors del bloc han passat a ser cada vegada més dependents del mercat xinès. Un escenari en el qual es vegin obligats a decidir entre els dos països produiria un desenllaç en el qual tots hi sortirien perdent. És veritat que, en una guerra tecnològica a gran escala, el valor de la UE com a aliat dels Estats Units augmentaria, i els riscos d'aranzels nord-americans punitius sobre les exportacions europees disminuirien. Però els exportadors europeus que s'han tornat més dependents de la Xina estarien en dificultats.

L'experiència passada ha demostrat que Europa normalment necessita una crisi per passar a l'etapa següent del seu desenvolupament. Si la situació actual té algun aspecte positiu és que potser ara Europa no té altra opció que desenvolupar una estratègia geopolítica per al segle XXI. La UE va aconseguir evitar un revés populista en les recents eleccions al Parlament Europeu. Ara ha de dedicar-se a salvaguardar la seva prosperitat i sobirania en una era de ruptura entre la Xina i els Estats Units.