Síria, una bomba de rellotgeria
Ex ministre d'exteriors i exvicecanceller d'AlemanyaEl conflicte que té lloc a Síria té molt en comú amb la Guerra dels Trenta Anys, que va devastar el cor d’Europa, i en particular la ciutat alemanya de Magdeburg, l’Alep d’aquell temps, entre el 1618 i el 1648. Aquella guerra va ser una successió de conflictes que van causar un patiment incalculable en la població europea, i que només va acabar, amb la Pau de Westfàlia, quan totes les parts implicades van quedar del tot exhaustes.
Nominalment, la Guerra dels Trenta Anys va ser un conflicte religiós entre cristians catòlics i protestants, així com la fractura principal al Pròxim Orient actual se situa entre musulmans sunnites i xiïtes. Però igual que en la Síria d’avui, la religió va emmascarar una lluita més profunda pel poder i el domini regional.
La guerra siriana va començar durant la Primavera Àrab, després que manifestants sirians reclamessin democràcia i el final de la dictadura del president Baixar al-Assad. Però aviat es va convertir en un afer internacional. L’Iran i Hezbol·lah, la milícia xiïta libanesa a la qual dona suport, juntament amb Rússia, van intervenir-hi militarment i van evitar que Al-Assad caigués davant les forces rebels, que tenien el suport de Turquia i l’Aràbia Saudita, el costat sunnita del conflicte.
Mentrestant, a la guerra s’hi havia afegit una campanya liderada pels Estats Units contra l’Estat Islàmic (EI). I després de la derrota de l’EI l’any passat, de seguida va esclatar un altre conflicte, aquest cop entre Turquia i els kurds del nord de Síria. Ara els combatents kurds de les Unitats de Protecció Popular (UPP), aliats dels Estats Units i que van ser essencials en la lluita contra l’EI, estan sota l’atac de Turquia, cosa que podria donar lloc a una confrontació militar directa entre dos aliats de l’OTAN. A més, hi ha un risc creixent de confrontació entre els Estats Units i Rússia, accentuat pels recents informes que apunten que un bombardeig aeri nord-americà a Síria va matar nombrosos mercenaris russos.
Amb cada nou capítol, la tragèdia siriana esdevé més perillosa. El conflicte ja no gira al voltant de qui mana a Damasc, sinó de l’hegemonia al Pròxim Orient. La lluita no és només entre Rússia i els Estats Units, sinó que també enfronta l’Iran xiïta contra l’Aràbia Saudita sunnita, que s’ha acostat cada vegada més a Israel, un altre aliat dels Estats Units.
A Turquia, per la seva banda, la mou més que res la por que es creï un estat kurd al nord de Síria, que podria donar ales als grups separatistes kurds del sud-est de Turquia. De fet, els kurds del nord de l’Iraq (Kurdistan) lluiten per formar un estat propi i l’any passat fins i tot van celebrar un referèndum d’independència.
Finalment, Israel, la superpotència militar de la regió, té els seus propis interessos de seguretat al Líban i al sud de Síria. Fins fa poc, Israel s’havia mantingut bàsicament al marge de la guerra. Però va haver d’intervenir des de l’aire per impedir enviaments d’armes a Hezbol·lah i per evitar que l’Iran tingués una presència estable als voltants de la seva frontera nord.
La implicació d’Israel s’ha intensificat aquest mes, quan el país va abatre un dron iranià que havia entrat al seu espai aeri provinent de Síria. En resposta a aquesta infiltració, avions de guerra israelians van atacar blancs iranians a Síria, i les bateries antiaèries sirianes van fer caure un dels avions (els pilots del qual van poder tornar a territori israelià sans i estalvis), cosa que al seu torn va motivar un atac israelià directe contra les forces d’Al-Assad.
A mesura que aquests fets tenien lloc, va anar quedant clar que Israel no pot confiar en la relació suposadament especial entre el president rus Vladímir Putin i el primer ministre israelià Benjamin Netanyahu. Rússia no va posar de manifest que tingués la voluntat o la capacitat necessàries per controlar l’Iran. De manera que, li agradi o no, Israel ha esdevingut un actor més de l’escenari sirià.
I és precisament en aquest front on podria desencadenar-se una altra guerra, ara entre Israel i l’Iran. Una guerra que no beneficiaria cap dels dos països, però que tal com estan les coses no és inimaginable. Senzillament, Israel no pot quedar fora del conflicte mentre contempla com el règim d’Al-Assad, Rússia, l’Iran i Hezbol·lah obtenen una victòria militar. La situació actual és una amenaça fonamental per a la seguretat d’Israel i enforteix enormement al seu enemic, l’Iran.
Una guerra entre l’Iran i Israel, amb l’Aràbia Saudita en un paper secundari, posaria en perill tota la regió en obrir un altre front en la lluita per l’hegemonia regional. Però també afectaria directament Europa, i no només perquè un agreujament del conflicte enviaria més refugiats cap al nord. Si el president nord-americà Donald Trump sabotegés l’acord sobre el programa nuclear iranià, Europa es trobaria amb una perillosa carrera armamentista (o fins i tot amb una altra gran guerra) no gaire lluny de les seves fronteres.
Davant aquests perills, Europa ja no pot seguir mirant cap a una altra banda. Els europeus han de defensar l’acord sobre el programa nuclear iranià en nom de la seva pròpia seguretat. I atès que té obligacions a llarg termini amb Israel, la UE no pot permetre una lluita violenta per l’hegemonia que suposaria una amenaça directa per a aquest país.
Ara, més que mai, és l’hora de la diplomàcia europea. Una altra gran guerra plana sobre el Pròxim Orient i els líders europeus han d’actuar.
Copyright Project Syndicate