El dia després de l'OTAN

Tot i que se l'ha donat per perduda moltes vegades, l'OTAN sobreviu. El president francès, Emmanuel Macron, ha dit recentment que l'OTAN està experimentant una mena de "mort cerebral". No cal aprovar les paraules que va triar –ni la nova passió de Macron pel diàleg amb el president rus Vladímir Putin– (jo, entre d'altres, no ho faig) per reconèixer el sentit del seu argument. El profund canvi en les prioritats estratègiques dels EUA amb la presidència de Donald Trump exigeix als europeus que reconsiderin les posicions que des de fa molt de temps mantenen sobre la seva defensa col·lectiva.

No és la primera vegada que l'OTAN sembla que està a les acaballes. Molts van arribar a la mateixa conclusió abans del 2014, quan l'Aliança tenia poques coses per centrar-se més enllà de la missió a l'Afganistan. Quan Rússia va annexionar-se Crimea i va portar la guerra a Ucraïna oriental, va insuflar nova vida a l'OTAN.

Llavors va arribar Trump, la gestió del qual va deixar Europa a l'estacada, va abandonar el lideratge nord-americà dins el sistema internacional basat en regles i va seguir una política exterior nacionalista, proteccionista i unilateralista tot declarant que l'OTAN era "obsoleta".

La conseqüència és que Europa ha de defensar-se a si mateixa per primera vegada des del final de la Segona Guerra Mundial. I el cas és que després de tants anys de dependència estratègica dels EUA, Europa no està preparada –no només materialment, sinó psicològicament– per afrontar les dures realitats geopolítiques actuals. A cap altre lloc això és més clar que a Alemanya.

El futur de l'OTAN és ara més incert que mai en la seva història. Immediatament després del 1989, pocs dubtaven que l'aliança seguiria en peu 20 anys més tard, però actualment els dubtes sobre el seu futur emanen no només de Washington, sinó també de París. La supervivència de l'OTAN ja no es pot donar per feta i els europeus no poden esperar 20 anys per descobrir què la succeirà.

Entre el gir nacionalista nord-americà, la creixent reafirmació Xina i la revolució digital en curs, Europa no té més opció que convertir-se en una potència per dret propi. En aquest sentit, Macron la va encertar de ple. Però els europeus no han de fer-se il·lusions sobre el que suposarà aconseguir l'autonomia en defensa. Per a la Unió Europea, que sempre s'ha vist a ella mateixa com una potència econòmica més que militar, implica una profunda ruptura amb l'statu quo.

Certament, l'OTAN encara existeix i encara hi ha tropes nord-americanes desplegades a Europa. Però la paraula clau és encara. Ara que les institucions tradicionals i els compromisos amb la seguretat transatlàntica estan en dubte, el desmembrament de l'aliança ha passat a ser menys una possibilitat que una qüestió de temps. Quan decidirà finalment Trump que és moment d'acabar amb tot això? Per als europeus, seria el súmmum dels disbarats seure a esperar que arribi el fatídic tuit.

Macron ho entén, mentre que Alemanya, com sol passar, promet augmentar la seva despesa per a defensa, però mostra escassos avanços reals. Macron entén que la ruptura en la defensa europea una vegada que es retirin les tropes nord-americanes seria molt més greu del que molts aparentment esperen. Més que una transició gradual i amb prou feines perceptible, seria una brusca fallida. Si Europa vol evitar, o almenys demorar, aquest resultat, ha d'invertir substancialment en les seves forces militars i ampliar les seves pròpies capacitats a escala massiva. En altres paraules, ha d'actuar com si la ruptura ja hagués passat.

Durant gran part de la seva història moderna, Europa ha hagut de batallar amb dos desafiaments: un centre turbulent (Alemanya) i un flanc oriental desprotegit (Rússia i, ara, la Xina), que sempre ha estat obert en termes geopolítics. Des de la seva fundació, l'OTAN va ser una solució per a tots dos problemes.

Si mirem més a l'est dins de l'OTAN i la UE, trobem preocupacions cada vegada més grans per a la seguretat dels seus estats membres. Això no sorprèn, donada la seva proximitat geogràfica a Rússia i la llarga història que tenen aquests països de patir sota l'imperialisme rus, que ha tingut la seva manifestació més recent en l'annexió armada de Crimea i la guerra a Ucraïna oriental. Per a aquests països –començant per Polònia i els estats bàltics–, la integració nord-americana a la defensa europea a través de l'OTAN és indispensable.

Donats els riscos geopolítics en el flanc oriental europeu, l'OTAN proporciona una seguretat necessària, i fins i tot impulsa la solidaritat i la unitat dins de la UE exigint que cada membre contribueixi al bé comú amb l'aportació justa. El canvi nacionalista de Trump sota l'eslògan "Amèrica primer" ha obligat sobtadament Europa a confrontar la qüestió de la seva pròpia sobirania, que implica convertir-se en una potència tecnològica independent amb capacitat per actuar amb decisió com un front unit. La UE mai ho hauria fet per la seva pròpia voluntat. Trump, sigui quina sigui la seva intenció, està obligant Europa a reinventar-se. Per protegir l'OTAN, la UE ha d'actuar com si l'aliança ja hagués desaparegut.

Copyright Project Syndicate