Josep Antoni Duran i Lleida : “El que no és possible val més no proposar-s’ho”

Al llibre l’he trobat irritat, susceptible, malhumorat i al mateix temps agraït a la vida.

Susceptible sí. Irritat, per què?

Per la desaparició electoral del catalanisme moderat conservador, la desaparició d’Unió Democràtica, per no haver pogut aturar el Procés.

Adolorit sí, però irritat… Soc una persona de molt mal caràcter, però la gent que ha treballat amb mi ho sap i m’ha perdonat moltes coses, perquè sap que només gratant una mica hi ha un altre personatge que no és aquest.

Què és el que més mal li fa quan ho recorda?

La desaparició d’Unió és un fet molt personal. El més profund és la situació de Catalunya. Jo dono un gran valor a la cohesió de la comunitat, i tinc la percepció que aquesta comunitat nostra se’ns ha esberlat, i per això he parlat de la necessitat d’una reconciliació interna.

¿Però la història dels països no és dinàmica? ¿No té dret cada generació a provar de fer una cosa diferent?

Sí, i tant que hi té dret. Però els drets, l’important no és tenir-los, és poder-los exercir i, per tant, no portar a terme un projecte generacional diferent de l’anterior que doni un resultat pitjor que el que teníem.

Als que han vingut al darrere no els pots demanar que tinguin nostàlgia d’un temps que no han conegut, com la Transició, sobretot si comporta sacralitzar la Constitució, l’Estatut o el seu corresponent sistema de partits.

Jo no sacralitzo cap de les tres coses. Però no comparteixo la crítica de base al règim del 78. Amb el president Pujol dèiem sovint: “Des del 1714 mai havíem tingut tant autogovern, tant progrés social i econòmic a Catalunya”. ¿Que ara hi ha una generació que creu que això és insuficient? Perfecte, però que no reneguin de la meva alternativa, que aprenguin de l’experiència. I mirin de no portar el país a un cul-de-sac.

Però vostè deu recordar allò d’“En absència de violència, es pot parlar de tot”.

Parlar, sí, però la major part de la gent de Catalunya no és partidària de la independència.

¿Com ho sap, si no hem fet cap referèndum efectiu?

Ens hem plantejat unes eleccions plebiscitàries i el país està fifty-fifty.

¿I si el país està empatat no és el moment d’intentar-ho per vies democràtiques? Quan Escòcia pacta el referèndum amb Londres, al Parlament d’Edimburg hi ha menys vots per la independència que els que hi ha al Parlament de Catalunya.

¿Però el motiu quin és? Cameron, per dificultats dins el Partit Conservador, convoca dos referèndums, el d’Escòcia i el del Brexit, convençut que els guanyarà tots dos. Per tant, l’origen és molt diferent.

Alguna resposta política s’ha de poder donar, a part de la presó i l’exili.

La resposta judicial no és resposta. La resposta és política. Per això dic que la Transició va ser un èxit col·lectiu, i que l’actual realitat del Procés és un fracàs col·lectiu. Potser corregint alguna raó corregiríem el nombre d’independentistes. Però és igual. Hem fracassat amb la política. I recordi que l’Estat té l’empara de la Constitució, cosa que no té la Gran Bretanya. I Europa neix per superar estats, no per crear-ne de nous. La jurisprudència de les Nacions Unides sobre el dret d’autodeterminació no ens agafa.

Europa comença sent sis i ja són 28.

Sí, d’acord, però han aparegut arran d’un procés bèl·lic als Balcans i de la divisió després de l’explosió de l’URSS. Aquest escenari no el podem equiparar al nostre.

¿La democràcia no demana escoltar què vol la gent?

La democràcia no és només un referèndum que, atenció!, pot deixar dividit el país. I aquests estats han esdevingut nous membres de la Unió Europea perquè la comunitat internacional així ho ha desitjat. I en el nostre cas no ho desitja.

Com que no ho desitja, val més no posar-s’hi.

És el que deia en Tarradellas, sí: el que no és possible val més no proposar-s’ho. És legítim defensar-ho, però qui ho proposi no ha d’enganyar la gent. Merkel o Macron, entre altres motius, no estan interessats en una segregació de Catalunya perquè saben que a casa seva també hi tenen realitats nacionals equivalents.

Doncs que hi donin una resposta.

Ja la donen, la resposta: no acceptar en les seves constitucions el dret d’autodeterminació.

Em pregunto si és sostenible un sistema que bloqueja la voluntat de la gent.

Sí, però per què no busquem una resposta política que permeti donar satisfacció, sinó a tots, almenys a una part d’aquest cinquanta per cent de ciutadania que vol la independència?

Vostè afirma que Espanya és una democràcia plena, imperfecta com moltes altres. Però quan vostè sent “Controlarem la sala segona del Suprem des del darrere” i “‘Això la Fiscalia t’ho afina”, o veu com baixen les clavegueres de l’Estat, ¿creu que l’estat espanyol ha jugat net?

Jo separaria les clavegueres de l’Estat del tuit del fenomen aquest del Cosidó. Perquè per molt que digui el whatsapp, Marchena és un bon magistrat, un home de qualitat jurídica. Clavegueres de l’Estat, i tant! Però tampoc hem de ser tan innocents. Recordo una conversa amb el president Pujol en què dèiem que si fóssim a la Gran Bretanya o Israel ja hi hauria hagut un cadàver al Tàmesi o al mar Mort. Tot i que l’estat espanyol es defensa i utilitza les clavegueres, encara és un estat molt d’estar per casa.

¿Fins a quin punt Catalunya pot quedar al marge de la pèrdua d’esquemes mundial? Miri: el Regne Unit i el Brexit, els armilles grogues a França, la ultradreta a Itàlia, Trump als Estats Units… Espanya mateixa va estar gairebé un any sense govern.

Un fil conductor de tot plegat és el populisme. La crisi ha deixat fora de joc les classes mitjanes, en bona mesura les ha fet desaparèixer. I ha deixat molta desigualtat. Davant la realitat, molta gent intenta refugiar-se en un passat nostàlgic o en un futur incert. Crec que també a Catalunya l’independentisme s’ha refugiat en aquest futur diferent costi el que costi perquè ja arribarà el moment en què serà positiu. I esclar que el món va de pressa, el que passa és que l’independentisme no el veig viable.

El veu populista.

Hi ha un ingredient populista, però no és que no sigui seriós. Moltes persones es prenen seriosament la independència com a solució de país.

Digui-me’n alguna.

Jo crec que Junqueras es creu sincerament la independència. La intervenció de Cuixart al judici és molt important, és una gran intervenció. La veig molt sincera.

I en l’antic món de CiU?

Veig més acomodació que res. El canvi de camisa, com vulgarment es deia abans, és legítim. Crec que Jordi Turull i Josep Rull, formats a les joventuts de Convergència i que sempre han sigut independentistes, també s’ho creuen. Forn és una persona molt sensata i també crec que se la creu.

Puigdemont?

Puigdemont és un altre món, ja neix amb l’estelada al bressol. És més cupaire que convergent. Sempre l’he vist eixelebrat. No és cap insult, vull dir que potser mira poc les conseqüències del que proposa. Mas no era independentista. Tampoc és dels que ha comprat l’estelada a última hora en un basar xinès. Però hi ha una cosa que no vaig acabar d’entendre mai d’Artur Mas, i és que ell es presenta com el cap d’un govern amic dels negocis, business friendly, i quan no té majoria intenta agradar a la CUP, uns antisistema, i, al final, en comptes de tornar a anar a eleccions dona pas a Puigdemont per pressions de la CUP.

El 3-O el rei acusa els polítics catalans de deslleials. Però el que aquests polítics han organitzat és una votació. ¿No hi ha ningú capaç de veure-hi el valor, sobretot a Espanya, que ha conegut el terrorisme d’ETA?

Sí que té un valor, i s’hauria de reconèixer que no han mort ningú ni s’han emportat els milions d’un banc. Però també és important que s’actuï d’acord amb la llei.

Encara no hem parlat de la seva relació amb Aznar.

I de la simpatia del personatge. El primer dia que vam sopar, a Madrid, amb altres convidats, em diu: “¿Saps quina és la diferència entre un calb català i un de madrileny?El català es ven la pinta i el madrileny es compra una perruca”. Jo li vaig contestar: “Sí, el català es ven la pinta per poder pagar la perruca al madrileny”.

Ara vostè fa d’advocat i ha entrat a Aena.

A Aena no em guanyaré la vida. Són 900 i escaig euros al mes.

Per què entra a Aena? ¿No són portes giratòries? Sobretot pel que va dir contra la gestió d’Aena el 2014 al Congrés.

Sí, ja vaig veure que ho vau publicar. Avui Aena ja no és aquella companyia que criticàvem, perquè una part important és a borsa. La meva opinió sobre com ha de gestionar els aeroports Aena l’expresso en el consell d’administració, no als diaris. Per què Aena? Perquè buscaven una persona que els ajudés ara que volen projecció internacional. Va dimitir Josep Piqué perquè tenia altres consells d’administració i eren incompatibles. Un headhunter va seleccionar tres perfils i vaig entrar. ¿Que no és important que hi hagi catalans en la gestió d’Aena?

¿Però ara que és al consell d’administració ja li sembla bé que l’Estat gestioni l’aeroport del Prat?

No en fem demagògia, d’això, sisplau. Jo abans parlava en nom d’una força política.

D’aquest cicle electoral, què creu que en resultarà?

Molt igual a l’actual. A Espanya pot guanyar en vots el bloc de dreta -Vox, el PP i Ciutadans-, però no en escons, perquè hi ha moltes circumscripcions petites, i si Vox li pren 10.000 vots al PP no suma perquè no hi ha tants diputats per repartir. Veig un govern molt inestable durant molt de temps a Espanya.

¿Sap què votarà a l’abril i al maig?

Soc un militant de base d’Units i, per tant, seguiré el que diguin. A Catalunya van amb el PSC a les municipals. Respecte a les generals, no ha dit res Units, em sembla.

Qui l’hi havia de dir!, un democristià votant un partit socialista.

En això no hi estic d’acord. Seria més just dir “Qui hauria de dir a un democristià que votaria amb socialistes quan no hi ha la democràcia cristiana com a opció”.

Que l’opció més pròxima sigui la dels que han sigut els seus adversaris tota la vida no deixa de ser curiós.

Ja no hi és, Unió. Però si el més pròxim a Unió, que és Units, es presenta amb un altre partit, voto Units.