La imatge dels presos

Advocat i vicepresident de l'ANCHem vist les imatges dels presos catalans Junqueras, Forn i Romeva a Soto del Real. Hem tingut una sensació impactant, en tenir l'evidència que els presos polítics són a la presó. Les imatges ens han posat davant dels ulls unes persones que vam perdre de vista fa mesos. No teníem cap altra imatge que la dels cartells que en demanen la llibertat. Hem vist l’evidència del seu empresonament.

Una primera reacció instintiva ha estat pensar que s’ha vulnerat el seu dret a la intimitat i protestar davant dels jutjats i les institucions penitenciàries. Així, es va presentar una denúncia al jutjat d'Arganda del Rey, que ha estat diligentíssim per decretar la prohibició de les imatges difoses per l'ARA i La Sexta. Jo diria sospitosament diligent.

En aquests moments, les coses passen massa de pressa i cal analitzar els fets amb més deteniment. Cal reflexionar sobre el sentit de les imatges des d’un punt de vista més general, per veure quin paper tenen en el context de la causa seguida contra el sobiranisme.

El dret a la imatge i la intimitat no són dos conceptes unívocs i, per tant, fins i tot en un ambient penitenciari pot ser positiu o negatiu difondre la imatge d’una persona. Els presos tenen el dret d’imatge. La presó ha de respectar la seva intimitat i el seu honor, per no estigmatitzar una persona que hagi estat condemnada per un fet delictiu, per tal que es pugui reincorporar a la vida social un cop complerta aquesta pena.

La situació dels presos polítics catalans, però, no és aquesta. Són persones empresonades que no han comès el delicte del qual se les acusa, i no per error judicial sinó perquè el sistema ha decidit acusar-les d’un delicte inexistent per justificar la repressió contra una ideologia o moviment al qual pertanyen. Un acte contra la llibertat política i ideològica.

Per tant, els presos polítics no viuen una situació judicial ni penitenciària normal, perquè no se’ls respecten els drets, perquè no se'ls apliquen les normes de la llibertat provisional i, sobretot, perquè són a la presó fruit d’un procés polític. L’objecte d’aquest procés irregular no és cap altre que aturar el moviment independentista, imputant els dirigents i membres del Govern per una rebel·lió que no han comès, ja que no han fet cap aixecament amb armes ni violència. Només han dut a terme actes democràtics i pacífics, que són un dret fonamental de tot representant polític i tot ciutadà. Per això, si la base fàctica de la imputació és inconsistent, encara són més irregulars els motius pels quals se’ls manté a la presó.

No ens hem parat a pensar per què el jutjat d'Arganda del Rey ha estat tan diligent a l'hora de prohibir l'emissió de les imatges. Segur que és perquè al sistema repressiu li interessa. No hem d’oblidar que estem en una lluita contra la repressió política, en què la veu de les persones empresonades i la presència de la seva imatge és imprescindible per posar en evidència la injustícia que està cometent un estat amb mètodes autoritaris contra els drets fonamentals.

Un dels objectius de l'actuació de repressió política és empresonar els que se'n consideren els dirigents, mantenint-los en una situació d’aïllament, com s'ha demostrat amb els càstigs que s'han imposat a Jordi Sànchez i Oriol Junqueras quan van emetre missatges de veu o quan Junqueras va fer una entrevista amb RAC1. Una mostra que el sistema els vol invisibilitzar.

Tot i que els afectats ho autoritzen, no se’ls ha permès mai fer entrevistes presencials o que els fessin fotografies dins de la presó.

Tot estat que imposa la repressió política utilitza mètodes similars. Així, el franquisme amb la por va imposar el silenci. Quan s’elaborava la llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme i vaig proposar publicar la llista amb el nom de les víctimes, van sorgir tota mena d’obstacles jurídics invocant el seu l’honor i la seva intimitat. A la fi s’ha vist que amb la publicació de la llista de totes i cada una de les més de seixanta-sis mil persones processades en els consells de guerra anul·lats s’ha fet un acte jurídic i material que trencava el silenci i els restablia l'honor.

Des de sempre tot pres polític ha tingut la necessitat de tenir visibilitat per denunciar la seva situació, trametent escrits i comunicacions a l’exterior, que sempre s’han tret de manera paral·lela, ja que els conductes ordinaris ho impedien.

Si els escrits eren el mitjà de comunicació en el franquisme, ara les imatges són una eina molt potent i necessària. Esperar que se’ls autoritzi fer entrevistes o prendre imatges de la situació interna és pura il·lusió, ja que l'Estat sap que la denúncia de l’empresonament forma part del combat polític contra la repressió i per això no ho permet.

Cal obtenir com sigui imatges dels presos i preses polítiques per denunciar la greu injustícia que pateixen.