Ingrés mínim vital: tot pot millorar
El primer dia de juny es va publicar la norma que instaurava en el nostre sistema de seguretat social una prestació econòmica destinada a ajudar els qui es trobessin en situació de pobresa, garantint una renda de supervivència a molts milers de persones que malden per satisfer les seves necessitats més bàsiques.
Els aspectes positius d'aquesta nova prestació són clars, i han estat prou difosos pels protagonistes impulsors de la novetat, també a la dotzena de pàgines del BOE que contenen la llarguíssima exposició de motius que precedeix aquesta norma. Em sembla especialment destacable que sigui un dret de seguretat social, de forma que, primerament, no s’ha repetit el nyap organitzatiu de la dependència, que es va voler configurar en un món paral·lel; i, en segon lloc, mai es podrà denegar una prestació perquè s’hagi esgotat el pressupost inicialment previst. Lamentablement, les presses han forçat una primera mancança tècnica: la norma no s’integra en la Llei General de la Seguretat Social, sinó que es manté una norma separada, pendent de refosa amb la norma bàsica de protecció social.
Després de celebrar la benvinguda a aquesta ajuda, i d’ajornar l’eterna pregunta de per què sempre repartim peix i no ensenyem a pescar, convé que valorem costos i opcions que ha pres el legislador. El primer d’aquests costos és la desaparició de l’assignació per fills a càrrec que no siguin legalment discapacitats; a començament d’any, els causants d’aquesta prestació que se suprimeix eren 1.223.000 menors d’edat, dels quals poc més de la meitat seran candidats a poder beneficiar-se de la nova prestació, segons les estimacions del ministeri. Si ho comptem en diners, l’import pressupostat per a la segona meitat de l'any 2020 són 500 milions d’euros, que és un xic menys que els 545 milions d’euros que va costar l’any passat l’assignació que se suprimeix. Certament, s’ha previst una transició més suau i respectuosa que la que el govern espanyol del 1990 va aplicar quan va implantar les actuals assignacions per fill a càrrec, però a mitjà termini, acabat aquest període transitori, subsisteix que la meitat del cost de la nova prestació va a compte de centenars de milers de xiquets que deixaran de cobrar. No podem ignorar que els qui deixaran de cobrar les actuals assignacions són gent vulnerable: el límit màxim d’ingressos per cobrar les prestacions per fill a càrrec és baix: enguany, un matrimoni amb un fill sols té dret a aquesta ajuda si els ingressos són inferiors a 12.736 €, és a dir, si entre tots tres no arriben a cobrar un salari mínim.
Una opció que ha pres el legislador és la de condicionar la nova prestació a la suma total de les rendes dels familiars que convisquin en un mateix domicili, ampliant el criteri actualment aplicat a altres prestacions de seguretat social, com les pensions no contributives –cònjuge i parents consanguinis–, o a les assignacions per fill a càrrec –únicament els progenitors–. Condicionar la protecció social a les persones vulnerables al comportament dels familiars estalvia diners al poder públic, però acreix la dependència de les més febles i provoca conflictes d’interessos. Per exemple, una família podria perdre la nova assignació si tingués la mala pensada d’acollir a casa un germà perquè ha perdut la feina, i amb el que cobrarà d’atur no podria pagar un lloguer: sembla que no està bé que els pobres s’ajudin entre ells.
Moltes coses estan encara pendents de concretar perquè la llei reenvia temes importants al reglament que caldrà dictar; l’Institut Nacional de la Seguretat Social haurà de fer un petit miracle per gestionar la nova prestació amb el personal que té actualment confinat i teletreballant, i les negociacions polítiques haurien de coordinar les prestacions similars –cosa que a Catalunya no hem sabut fer encara amb les nostres–; per això podem ser optimistes: aquest sargit podria esdevenir un brodat, perquè tot pot millorar.