Mor Josep Lluís Surroca, exdirector de Ràdio Joventut, als 97 anys

BarcelonaL'etiqueta de mestre, en periodisme, sol tenir un significat figurat o no acadèmic. Mestre és Puyal, perquè molts dels qui hi han treballat han acabat brillant amb llum pròpia. Mestre era Josep Maria Huertas Claveria, perquè els seus 'huertamaros' –com se'ls anomenava irònicament– adoptaven la seva ensenyança de convertir cada taula de redacció en un Vietnam contra els interessos espuris, començant pels de la pròpia empresa. En el cas de Josep Lluís Surroca –mort diumenge als 97 anys– l'etiqueta de mestre cal prendre-se-la en sentit literal, ja que va fundar l'escola de ràdio més reeixida de les que es recorden a Catalunya, Ràdio Joventut, que era alhora un centre d'ensenyament del vell ofici de les ones i una emissora singular i innovadora.

Noms com els de José María Pallardó, Jordi Basté, Antoni Bassas, Pilar Morales, Jordi Estadella, Àngel Casas, Josep Maria Bachs, Eduard Boet, Jordi Hurtado, Rafael Turia i Pilar Morales són només alguns dels que es van foguejar en aquest ràdio nascuda en inusuals circumstàncies, tenint en compte que el seu màxim responsable compaginava la feina amb l'alcaldia de Sant Just Desvern i la gestió de la fàbrica de xocolata heretada del seu pare.

Nascut el 1921, mentre regnava Alfons XIII, Josep Lluís Surroca va arribar a ser mobilitzat en l'anomenada Lleva del Biberó, tot i que va poder evitar l'incert camí cap al front perquè el van enviar de tornada a casa. Amb 25 anys, impulsava el diari comarcal 'Llobregat' i tres anys després entrava com a regidor, primer, i tinent d'alcalde de Cultura, després. L'any 1959, quan ja acumulava deu anys d'experiència municipal, va ser nomenat alcalde, un càrrec que va ocupar fins al 1971.

La seva gestió, però, marca distàncies amb el que es podria esperar d'un alcalde nomenat pel Movimiento. Quan decideix instal·lar una residència d'avis als terrenys que fins aleshores pertanyien a la residència senyorial del cònsol general dels Estats Units, Richard Ford, el diplomàtic entra en còlera i demana ajut a l'ambaixador espanyol a Londres, Félix de Lequerica, que al seu torn escriu al governador civil, queixant-se d'aquell "alcalde rojo separatista de San Justo Desvern". És el mateix Surroca que, el 1968, quan li planten al davant (com era preceptiu) la llista de cançons que havia d'interpretar un tal Lluís Llach que actuava a l'Ateneu, tot i veure que hi figura la prohibida 'L'estaca', decideix no ratllar-la, conscient que el cantautor sempre l'acabava fent sonar. També va autoritzar que la bandera catalana figurés al costat de l'espanyola al Parador de Sant Just.

Restablerta la democràcia, la UCD el sondeja, però ell declina l'oferta. És hora, diu, de deixar pas a saba nova. I s'ho devia creure, perquè anys abans havia demanat deixar de ser alcalde al governador civil Tomàs Pelayo Ros, que va mostrar perplexitat: normalment la gent l'empaitava perquè volia ser alcalde; Surroca era el primer que el perseguia per deixar de ser-ho.

És aquest perfil inquiet el que posa en marxa l'emissora municipal Ràdio Sant Just, el 6 d'agost, coincidint amb la festa major del poble. A la localitat veïna d'Esplugues hi funcionava una altra ràdio local i Surroca proposa que no es facin la competència, sinó que sumin esforços. És així com neix Radio Unión Estación Escuela EAJ 15: un miracle de 60 modestos watts de potència que emetia amb més ganes que recursos per la sempre sorollosa ona mitjana. Però aquella ràdio sona diferent, més jove i més innovadora, i de seguida es trasllada a Barcelona: primer al carrer Saragossa i, quan ha acabat d'esclatar, a una planta de 800 metres quadrats a la Via Augusta, a prop de la Diagonal. Al principi de tot, però, nomena un director i ell s'adjudica el paper de cap d'estudis de l'escola.

L'èxit de l'emissora es va sustentar en dues columnes. Primer, en la seva acció comercial. Durant la dècada dels 50, Surroca es va dedicar a la planificació de campanyes publicitàries, en estreta aliança amb l'empresa Víctor Sagi, que acabaria sent una referència en l'àmbit dels anuncis i la comunicació de marca. La segona pota va ser l'escola, que va donar els primers fruits amb un seguit de periodistes que, en acabar la formació, podien ingressar directament a l'emissora. La joventut del nom, i del personal, es va traduir amb ganes de l'equip per innovar. L'any 1958, per exemple, fan la primera emissió des d'un avió. I el 1964 posen en marxa una rulot que esdevé el primer precedent d'unitat mòbil a Catalunya. I es converteix en la primera ràdio espanyol que emet en so estèreo per la FM, amb RJ2, la ràdio musical del grup, en la qual els locutors de l'època punxaven vinils aconseguits a Londres.

Es tractava de rebentar cotilles tècniques, però també en l'àmbit dels continguts. En el tardofranquisme es comença a albirar el vent de canvi, i els sobreentesos són la moneda comuna amb la qual traçar complicitats amb uns oients impacients. En el programa 'Quisicosas', Josep Maria Bachs saluda diàriament "els que no treballen, els que estan dormint i els de l'Ajuntament". És també Bachs qui, juntament amb Àngel Casas, posa en marxa el programa Barcelona Internacional, el primer en català. És l'any 1968 i l'espai s'emet amb nocturnitat i traïdoria, és a dir, sense avisar ningú ni demanar permís. Després d'unes setmanes indetectat, un funcionari del ministeri d'Informació i Turisme esbronca Surroca i amenaça de cessar-lo. Ell respon que si ho fa explicarà el per què. L'altre li reclama els guions previs. Però Surroca respon que, com que és un programa d'entrevistes, no hi ha manera de saber què contestarà el convidat. Tot queda en un foc d'encenalls i el programa segueix.

En aquest context, els animals de ràdio acaben sota la seva òrbita, indefectiblement. El programa 'Peques', per exemple, fa coincidir Alfons Arús, Antoni Bassas i un Jordi Basté que, amb dotze anys, encara va en pantalons curts (literalment) i ja manifesta la lloable actitud periodística de fer preguntes a tothom qui se li creua.

A finals del 1981, Surroca és nomenat director de RNE però ben aviat torna a Radio Cadena Española, on s'està fins a l'any 1985, quan li arriba la jubilació. L'emissora, que ja s'havia integrat en aquesta marca el 1974, passarà a formar part de RTVE el 1989. Ell viurà l'últim canvi distanciat del dia a dia, però seguirà opinant i proposant idees des de l'Associació de Veterans de Ràdio i Televisió.

Als anys setanta, en aquella redacció vibrant, Josep Lluís Surroca era "el senyor Surroca", per distingir-lo del seu fill Joan Manuel, cap d'esports a la ràdio. Quasi mig segle després, molts periodistes i oients encara s'emocionen de recordar aquella illa de possibilisme radiofònic, que va ser escola metafòrica i literal.