Comptar els morts

De les moltes coses que ens han angoixat i ens angoixen durant el confinament imposat per la irrupció a les nostres vides de la covid-19, la dificultat d’establir amb tota precisió la xifra de morts que ha deixat de moment la malaltia n’és una de les més rellevants. Les disparitats en els criteris utilitzats per les administracions, aquí i arreu, no han ajudat a tranquil·litzar-nos, certament. El recompte dels morts és una necessitat estadística per mesurar l’impacte real d’un fenomen, però les seves implicacions van més enllà, en la mesura que el nombre agregat ha de ser capaç de contenir i de reconèixer alhora tots i cadascun dels individus morts. Comptar els morts és una manera de lluitar contra l’oblit, però també ens ha de permetre desmentir el conegut aforisme cínic de Stalin: “La mort d’un home és una tragèdia; la mort de milions d’homes és una estadística”.

El recompte estadístic dels morts té a veure amb les grans tragèdies, i amb les guerres en particular. L’any 1961, més de vint anys després del final de la Guerra Civil Espanyola, l’escriptor empordanès José María Gironella publicava una novel·la, el títol de la qual, Un millón de muertos, era la xifra aproximada de víctimes mortals del conflicte que llavors es donava per bona. Les estimacions posteriors dels historiadors han situat aquesta xifra a l’entorn dels 600.000. Però en els últims anys, més enllà de la feina imprescindible de “comptar morts”, ha sorgit la necessitat de posar nom a aquests morts, particularment els de la repressió política i ideològica, però també dels soldats morts i enterrats de qualsevol manera en la retirada: de treure’ls de l’anonimat de les fosses comunes. I és que sense el reconeixement individual dels morts, el dol és incomplet.

La mortalitat ocasionada per la covid-19 planteja unes qüestions d’índole diferent, que ens haurien de portar, abans que res, a desterrar tota analogia amb la “guerra”. Les metàfores bèl·liques o les crides (inclosa la cançoneta enfadosa) a “resistir” només serveixen per alimentar els esperits patrioters, no pas per fer front a una pandèmia per a la qual ens cal, per damunt de tot, ciència i civisme. Però, com en el cas de la guerra, ara també hauríem de poder posar noms als rostres de la multitud de morts. D’entrada, se’ns diu que l’epidèmia no coneix fronteres. I és cert que, des del temps de les plagues medievals, s’ha parlat del caràcter “democràtic” de l’epidèmia: com el conte d’E. A. Poe, la “mort vermella” arriba també a les fortaleses suposadament inexpugnables dels rics i poderosos. Però això no ens ha d’amagar que, si bé la pandèmia és global, la malaltia va per barris.

Però com evitem que els morts per la covid-19 es quedin en una simple, encara que inexacta, estadística? En l’edició del 20 d’abril del New Yorker es pot llegir un assaig interessant en aquest sentit. S’hi explica la història de Juan Sanabria, una persona sense cap rellevància particular, d’aquelles que no surten mai als mitjans, que va morir víctima de la malaltia. Una història humana que té, però, l’interès de combatre l’anonimat amb què moren tantes persones, d’evitar que les víctimes siguin una mera estadística. Juan Sanabria feia de porter en un edifici del Bronx. Se’ns diu que era atent amb els veïns, que tenia una paraula per a tothom. Fill de pares porto-riquenys, de jove es va enrolar a la marina, on va servir durant vint anys. Després, va agafar la feina de porter a l’edifici on ara treballava. Tenia dues fillastres, l’una infermera i l’altra policia. Com que va morir a causa de la covid-19, cap de les funeràries a les quals la família va trucar se’n volia fer càrrec; el seu cadàver es va estar nou dies a la morgue de l'hospital fins que al final una se’n va ocupar. El funeral no es va celebrar i la família, que va haver de passar catorze dies en quarantena, no se’n va poder acomiadar.

En un món ple d’estadístiques, on tot tendeix a ser comptabilitzat, l’impacte de les morts individuals encara ens colpeix: potser no tenim cap altra imatge més poderosa de la tragèdia col·lectiva de les Torres Bessones que la de “l’home que cau” (Don DeLillo). Ara, quan veus com a Nova York els cadàvers surten dels hospitals en camions frigorífics, o que s’obren fosses comunes per sebollir-hi els morts, no pots evitar de preguntar-te com explicarem, quan n’hàgim sortit, aquesta tragèdia. Però podem intuir que sense les històries individuals que hi ha al darrere, per petites que siguin, les xifres globals ens serviran de ben poc.