La solució passa pel diagnòstic
L’estiu s’escola sense que, sembla, s’hagi avançat gaire en la formació d’un govern a Espanya. Abans de la resolució de la situació –en què el càlcul partidista i electoral va molt per davant d’allò que en diuen el “sentit d’estat”–, ja hem sentit i llegit els laments sobre la manca de cultura de govern de coalició (tan comuna a l’Europa a què ens volem assemblar i, altrament, tan practicada a nivell municipal i autonòmic) i sobre la resistència dels dos grans partits estatals, PP i PSOE, a acceptar la mort del bipartidisme.
També hem pogut llegir i sentir les anàlisis que posen l’accent en el “factor humà”, i la manca de 'feeling' personal entre aquells qui s’haurien d’entendre per formar govern. Però a hores d’ara sembla clar que si el PSOE i, en concret, Sánchez es resisteixen a la presència de la gent d’Iglesias al govern, i aposten en tot cas per una fórmula “a la portuguesa”, amb un govern monocolor amb suport parlamentari de Podem, és, també, per una discrepància fonamental sobre com abordar la qüestió catalana: aquí, el PSOE es troba clarament més a prop del PP i de Ciutadans, com ja s’hi va trobar arran de l’aplicació de l’article 155.
“Con el Estado hemos dado, Sancho”, podria dir-se parafrasejant la dita del Quixot. Mentre es discuteix, amb no sabem quin èxit, sobre quina ha de ser la resposta catalana a la sentència del Tribunal Suprem sobre l’1-O –una sentència i una resposta que marcaran decisivament el futur a mitjà termini del sobiranisme–, es parla ben poc de la resposta espanyola. I tanmateix, atès que el “problema catalán” és, des de fa més d’un segle, essencialment un problema espanyol, convindria saber quina és l’estratègia que pensa seguir l’Estat a partir de la sentència.
Tenim una primera, i no gaire encoratjadora, certesa: no sabem quines idees té Sánchez respecte d'aquesta qüestió, si és que en té alguna. Fins ara li hem vist fer una política de gestos: el nomenament de dos catalans com a presidents respectius del Congrés i del Senat, però sense cap indici que això formi part d’una estratègia més àmplia. Li hem sentit avançar un diagnòstic, al meu parer fonamentalment equivocat, sobre la situació catalana: per a Sánchez, que com tants intel·lectuals i polítics espanyols es limita a aplicar al conflicte català la plantilla que ja van aplicar al conflicte basc, a Catalunya es viu suposadament una “crisi de convivència” entre nacionalistes i els dits “constitucionalistes” o “no nacionalistes”. És per això que el conflicte, sembla dir-nos, s’ha de resoldre Catalunya endins, amb la renúncia d’una part (no cal dir quina) als seus objectius polítics. Però en cap cas, pensa, és un problema espanyol.
Llavors, per què el nomenament de Batet i Cruz com a primeres autoritats de l’Estat? Llavors, per què el reconeixement explícit que no vol Podem al govern perquè els d’Iglesias s’han posicionat a favor d’un referèndum a Catalunya? Llavors, per què les seves crides insistents a PP i Ciutadans perquè permetin, amb la seva abstenció, la formació d’un govern que Espanya necessita per afrontar la crisi catalana? ¿No havíem quedat que tot es redueix a un problema a l’interior de la societat catalana?
Mentrestant, l’expresident Rodríguez Zapatero, en cercles més o menys íntims, fa tot un altre diagnòstic: per a ell, el que ha passat és que a Catalunya vora dos milions de persones han marxat d’Espanya. I, des del seu punt de vista, el que cal és fer que tornin. Per tal que l’independentisme sigui novament un corrent gairebé residual del catalanisme polític, Zapatero sembla haver admès, ell sí, que hi ha un “problema espanyol” al qual cal trobar una sortida.
Les dues opcions (dir-ne estratègies pot ser massa generós), la de Sánchez i la de Zapatero, parteixen de dos diagnòstics diferents. Com en el cas de l’independentisme català, que no podrà sostreure-s’hi gaire més temps, la primera exigència per a la resolució del conflicte polític és encertar el diagnòstic: què va passar i per què va passar. Però si Sánchez s’escuda darrere el suposat problema de convivència, i es limita a assenyalar, com farà, el seu escrupolós respecte per la imminent decisió judicial, tenim dret a pensar que la solució és lluny d’arribar. En un article recent al 'New York Times', la historiadora Jill Lepore, defensant l’estat nació, advertia als polítics demòcrates: "La feina difícil no és condemnar el nacionalisme; és promoure l’estat nació liberal". De moment, però, tot sembla indicar que a Madrid se segueix optant per la feina fàcil.
