Alerta roja: la burocràcia ens ofega
La crisi del covid-19 farà emergir la rellevància de tot el que és públic. De fet, ja ho està fent, quan discutim aquestes setmanes sobre la sanitat pública, els serveis socials o l’organització política més eficient per donar resposta a les necessitats col·lectives. La priorització del bé comú, però, es durà a terme en un context d’una crisi severa de les finances públiques.
En quina situació es troba la gestió pública a Catalunya i a l’Estat? Des de la meva perspectiva, en un mal moment. ¿Disposem d’unes administracions anticipatives i proactives, que puguin atendre adequadament les demandes socials? Sincerament, crec que no.
La crisi que tot just albirem està posant en qüestió com organitzem el sector públic. Ho fa de forma dramàtica perquè afecta la salut i la vida de persones, així com el futur digne de milions de ciutadans i ciutadanes. Però la crisi del sector públic, a l’Estat i a Catalunya, ve de lluny. La manca de prioritat política per modernitzar les administracions en les darreres dècades ha estat vergonyosa i ara se’ns mostra amb tota la seva cruesa. Paràlisi, absència de planificació estratègica, solapaments entre organismes, manca d’una política de plantilles i de desenvolupament professional dels treballadors públics. Tot plegat semblava com si no importés. Sempre hi ha hagut altres debats que han monopolitzat l’atenció política i el debat públic. La irresponsabilitat ha estat molt gran perquè ara, sobtadament, ens adonem de la importància del sector públic per a les nostres vides i per al progrés social i econòmic, ja que la força tractora del sector públic és inqüestionable. Així mateix, sabem que la robustesa de les institucions determina la vitalitat democràtica de les societats.
L’arrel del problema ve de lluny. La burocràcia ha anat guanyant terreny, de forma lenta però implacable. Lentitud, centralització de decisions inoperant, manca de capacitat d’innovació, professionals públics desmotivats. ¿Vol dir això que el sector públic català i espanyol no disposen d’organitzacions eficients i d’exemples de bones pràctiques? Per descomptat que no. Arreu coneixem institucions i professionals exemplars, que amb la seva visió i treball han fet una tasca pública encomiable que ens cal reconèixer. D'entrada he de dir que considero que les burocràcies han dut i duen a terme en determinats casos una funció social necessària, on es requereix estandardització i replicabilitat. Alhora, s’han fet avenços en tot el que fa referència a la digitalització i l’administració electrònica. Però aquest vessant positiu conviu amb tot un seguit d’estructures lentes i reactives que, en el món canviant i de més complexitat en el qual vivim, esdevenen caduques.
L’excés de control burocràtic no només no s’ha reduït en els darrers anys sinó que ha augmentat. Tenim multitud d’òrgans i mecanismes de control de procediments que no afegeixen valor a la tasca pública. Una normativa rígida i procedimentalista n’és la garant. Milers de treballadors públics es dediquen diàriament a aquestes tasques, quan el que necessitem són analistes, professionals altament qualificats i gestors innovadors. Alhora, observem polítics i directius que, en lloc d’establir prioritats i desenvolupar polítiques, queden seduïts per la microgestió o simplement treballen en la política aparador. O sectors professionals que paralitzen qualsevol iniciativa de canvi o millora.
El més greu és que, a diferència de dècades anteriors, la modernització de les administracions al nostre país no és a l’agenda política. Tampoc en el debat públic. Vull pensar que la crisi de la pandèmia ens farà adonar, a ciutadans i polítics, que necessitem una agenda de reformes valenta i decidida per al sector públic. Una agenda que inclogui el desplegament d’estructures més innovadores, l’ètica pública, el desenvolupament professional dels treballadors públics, la cocreació ciutadana, el retiment de comptes i la digitalització. No fer-ho ens condueix a seguir a la cua d’Europa.
