Josep Maria Tamarit: “Hi ha més abusos en l’Església catòlica que en altres confessions que no tenen celibat”

BarcelonaL’any passat, Josep Maria Tamarit va començar el que pretén ser l’estudi més ambiciós sobre els abusos sexuals en l’Església catòlica a Espanya. Durant dos anys encapçalarà una investigació que realitzen conjuntament la Universitat Oberta de Catalunya, la Universitat de Barcelona i la Universitat del País Basc. Per col·laborar en l'estudi es pot contactar amb el correu greviaub@gmail.com.

Què n’esperen de l’estudi?

Identificar els factors de risc dels abusos sexuals i saber per quina raó es produeixen en una institució com l’Església catòlica. Interessa tenir-ne coneixement perquè és la manera de poder-hi intervenir, prevenint aquest risc i, per tant, reduint-lo.

I mentre es desenvolupa l’estudi, al Vaticà s’ha fet la cimera sobre els abusos sexuals. Com ho veuen?

S’estan fent passos per reconèixer els fets, condemnar-los i prevenir que es puguin continuar produint, però sembla que alguns d’aquests passos són tímids, excessivament prudents, amb reticència i por d’afrontar plenament el problema. Encara no podem dir que aquest papat hagi assumit una responsabilitat plena sobre la qüestió. Falta una posició més clara per voler saber els riscos que la mateixa organització eclesiàstica comporta, i això és més dur d’afrontar: demana més coratge. Però hi ha hagut Esglésies locals que ho han fet, als Estats Units i a Alemanya, per exemple. Això implicaria que l’Església es plantegés qüestions com ara quina posició té davant la sexualitat, quina formació dona a les seves institucions educatives; discutir l’estat clerical, aquesta figura gairebé sacra que és el capellà, preguntar-se si això realment comporta un risc perquè hi hagi abusos, perquè la solitud dels religiosos és un factor molt important.

¿Una solució seria obrir el tema de la sexualitat i replantejar el celibat?

Són coses relacionades amb la solitud i el fet de no poder tenir una vida familiar o de parella. Els estudis d’altres països diuen que es produeixen més abusos de capellans diocesans, que estan més sols, que no pas de religiosos que viuen en comunitat. El factor comunitat pot ser un element de protecció. Si l’Església és capaç d’enfrontar-se a això, podria treballar en aspectes de la seva estructura i organització que podrien reduir aquests riscos.

Què més s’hauria d’afrontar?

La mateixa noció de pecat. A l’Església encara li falta fer passos. El pecat s’ha focalitzat en la transgressió individual i no en l’impacte que el comportant té en les víctimes. La reacció de l’Església, pel que estem sentint després de la cimera, és d’un cert nivell de superficialitat. Per exemple, la gran majoria de casos que ara apareixen a Catalunya ja han prescrit. Davant d’això, l’Església es pot instal·lar en una posició còmoda: “Ja no hi podem fer res”. Haurien d’assumir responsabilitats per fer gestos de reparació, per exemple material, a les víctimes.

Però que no sembli que s’està comprant el seu silenci.

Quan ens arriben informacions segons les quals algú vol denunciar un fet i la resposta de l’Església és pagar-li diners de sotamà o de manera poc transparent, la sospita és que s’està comprant el seu silenci. Una reparació hauria de ser amb uns criteris transparents i generalitzables.

Tornem a la qüestió del celibat...

L’Església ho hauria d’estudiar. En força països s’ha demostrat que hi ha moltes més denúncies d’abusos en l’Església catòlica que en altres organitzacions religioses d’altres confessions, i és clar que un dels elements singulars del catolicisme és el celibat obligatori que no tenen altres confessions. Per tant, s’ha d’estudiar molt seriosament aquesta qüestió.

Per què costa tant denunciar?

De vegades hi ha gent que fa servir aquest retard com un argument per fer pensar que la denúncia és poc creïble. Fins i tot hi ha sentències en aquest sentit. Això no és entendre les coses. Abans de fer una denúncia, la víctima ha de superar dues barreres: les personals, assumir que el que has patit és un abús i has de ser capaç de fer front al que suposa presentar la denúncia; i les socials, una víctima que veu que allò que li ha passat no sintonitza amb la imatge social que es té de l’Església i, per tant, se sent molt sola. Cal molta valentia. És molt significatiu que quan es fa públic un cas en surten més al cap de pocs dies. El fet que l’Església hagi perdut la posició de domini social, amb el procés de secularització, afavoreix que ara hi pugui haver una revelació de fets.

Hi ha gent que es queixa que els casos d’abusos de l’Església tenen més presència mediàtica del que representen realment.

Els estudis mostren que més o menys una de cada cinc persones ha patit algun tipus d’abús durant la infància, més les nenes que els nens. Però hi ha aspectes específics dins l’Església: hi ha dades d’abusos en altres països com els Estats Units, on entre un 4% i un 5% dels religiosos catòlics tenien denúncies creïbles d’abusos sexuals; a Austràlia era un 7%; i a Irlanda arribava a un 9%. És una part important del clergat.

¿Espanya, per com és, s’assemblaria més a Irlanda que als EUA?

Sí, és així.

Per tant, ¿un de cada deu religiosos a Espanya hauria comès abusos?

No ho podem afirmar, però podem dir que als països on s’ha estudiat més el tema han sortit aquests percentatges i a Espanya no hi ha diferències substancials pel que fa a l’organització eclesiàstica. Sí que hi ha un estudi del 1994 sobre els abusos sexuals a Espanya. És l’única enquesta amb una mostra representativa, amb una única pregunta, i en la qual s’especificava que un 1% dels enquestats havien patit abusos de l’Església catòlica. Si partim d’una població de 40 milions, serien 400.000 persones.

La societat, la premsa, la política, el poder judicial... ¿haurien de fer autocrítica perquè això se sabia?

Afecta tota la societat. Hi ha l’obligació de les institucions de conèixer què va passar, per exemple als internats durant el franquisme. Quan hi va haver més abusos va ser durant els anys 50, 60 i 70, i després va anar baixant perquè el nombre de menors en contacte amb religiosos ha disminuït, com també s’ha reduït el poder de l’Església.