Carta oberta als qui creuen que les escoles catalanes adoctrinen

Benvolguts i benvolgudes, en els darrers dies llegeixo amb molta preocupació i alhora amb tristesa diverses intervencions públiques que manifesten que les escoles catalanes adoctrinen, que discriminen i inciten a l’odi contra Espanya i que no formen amb suficiència en l’aprenentatge de la llengua castellana. Amb respecte però amb la fermesa i la convicció d’una persona que coneix el sistema educatiu català, els adreço aquesta carta oberta per situar el debat: en la raó, en les evidències i dins el màxim respecte pels docents i la comunitat educativa en general.

L’educació és la millor eina per construir una societat democràtica i per cultivar els principis ètics col·lectius. També, per descomptat, per fer un país més culte, crític i pròsper. Catalunya així ho ha entès en els darrers decennis i consegüentment ha fet una aposta decidida per una política educativa ambiciosa i adaptada als nous temps. Ho ha fet i ho fa amb mancances també evidents, entre les quals hi ha un infrafinançament públic crònic que cal revertir, però malgrat tot amb uns resultats més que satisfactoris, contrastats amb avaluacions internes i internacionals.

Catalunya ha estat històricament una terra de pas i d’acollida. Un país d’oportunitats, de tolerància i de respecte. Estic convençut que ho seguirà sent. L’escola catalana s’ha vertebrat, durant els darrers decennis, com una de les institucions cabdals per fer-ho possible. De fet, la democràcia s’ha forjat en bona part a les escoles, fins i tot en ple franquisme, quan centres i moviments de renovació pedagògica van cultivar els principis de la democràcia, l’esperit crític i la llibertat entre el professorat i amb els alumnes.

El model lingüístic de l’escola catalana també és un cas d’èxit. Sobretot perquè ha assolit un repte complex però imprescindible: constituir-nos com un sol poble, formant tots els infants i joves com a ciutadans de ple dret i en igualtat, arrelats al país però alhora ciutadans oberts, tolerants i crítics. Pel que fa al domini suficient dels idiomes, les avaluacions periòdiques de la mateixa Generalitat i també de l’Estat ens demostren que la competència en llengua castellana dels alumnes catalans és gairebé sempre superior a la mitjana espanyola. Diversos estudis científics recents demostren la bondat del bilingüisme o multilingüisme per als aprenents: afavoreix la plasticitat cerebral i així els prepara per ser més bons aprenents. De fet, la immersió lingüística es va forjar en els seus inicis des de les escoles, en barris com el del Fondo de Santa Coloma de Gramenet. L’Escola Rosselló-Pòrcel n’és un cas paradigmàtic, que amb els anys es va constituir com el primer centre públic a iniciar el programa d’immersió lingüística de la Generalitat.

Cal tenir present així mateix la rellevància que ha tingut l’escola catalana en la promoció de l’equitat i la igualtat d’oportunitats. L’educació al nostre país s’ha configurat com l’ascensor social de més potència. Només per donar-los una dada entre moltes: la proporció d’estudiants universitaris els pares dels quals no tenen formació universitària és del 40% a Catalunya, la xifra més elevada entre els països de l’OCDE.

És clar que no tot són flors i violes, i també el nostre sistema educatiu té mancances i febleses. És cert. De cap manera hem de caure en el cofoisme o negar les àrees de millora, principalment perquè sabem que l’educació és el pilar principal sobre el qual s’assenta qualsevol societat que es vol democràtica i de progrés.

Només els demanaria una cosa: sisplau, deixin treballar la comunitat educativa, els docents i els centres amb la màxima confiança. Amb plena autonomia i posteriorment amb exigència de resultats. Les evidències ens diuen que els millors sistemes educatius són aquells on hi ha estabilitat en els grans propòsits, un finançament adequat i una gran autonomia. Deixin d’utilitzar l’educació com una arma política partidista i deixin de legislar i generar normatives amb orientació uniformitzadora i malaltissament reglamentista. Espanya ha aprovat una llei educativa o reforma cada tres anys i mig en la història democràtica recent, un fet totalment inèdit i injustificat a l’Europa Occidental. Facilitin l’empoderament dels centres, dels equips directius i dels equips docents, i els resultats, n’estic segur, seran la millora de la qualitat i l’equitat. I sobretot, els prego, no polititzin les aules ni l’educació del nostre país ni difonguin falsedats. Fer-ho constitueix una gran irresponsabilitat que de cap manera ens podem permetre si volem ser una societat avançada, lliure i de progrés. Ben cordialment.