Educació contra la barbàrie
Els tràgics atemptats a Barcelona i Cambrils ens han colpit durament. En un tres i no res, una tarda i una matinada d’agost, hem pogut viure en la pròpia pell el fet que les nostres ciutats i pobles també formen part del planeta global i les seves contradiccions. Molt s’ha escrit els darrers dies, no podia ser d’una altra manera, encara amb l’angoixa i el dolor plenament presents. De fet, l’ARA n’ha fet una àmplia anàlisi aquest cap de setmana, en què es parlava tant del fenomen terrorista, de l’islamisme i de com afrontar aquesta realitat des de l’àmbit educatiu a casa nostra. Aquest article pretén contribuir en aquest debat que sens dubte hem de fer amb serenor i profunditat.
Les respostes als atemptats i les seves causes poden ser enquadrades en tres àmbits principals. El primer i més comentat aquests dies és el del control i la seguretat. No m’hi vull estendre, però és obvi que hem de mantenir i si cal augmentar els esforços per salvaguardar la seguretat de tots, sabent que mai serà definitiva. En aquest aspecte, un cop més cal reconèixer i agrair enormement la tasca del cos de Mossos d’Esquadra i de totes les forces de seguretat, emergències i salut.
El segon àmbit de resposta és la política i l’economia internacionals. Cal conèixer els entramats d’interessos polítics i econòmics que sovint expliquen el fenomen terrorista. Des de la venda d’armament als interessos geopolítics de països. Des del finançament de grups radicals als negocis transnacionals de grans corporacions. Analitzar-ho en profunditat i rigor, fer-ho visible, i treballar per un món on la llibertat, el respecte i la justícia entre els pobles i les persones esdevingui la base fonamental de les relacions internacionals.
Finalment, el tercer àmbit és el de les polítiques socials i educatives. Malauradament el menys analitzat i debatut, més enllà de les generalitats recurrents sobre les bondats de l’educació i d’algunes experiències més que lloables de la política i la comunitat educatives. Ens cal reconèixer que polítiques socials (lluita contra l’exclusió, foment de l’ocupabilitat, habitatge, programes per a infants i joves, integració cultural i lingüística, etc.) i polítiques educatives han d’anar de bracet. Les unes sense les altres sempre aniran coixes. No podem demanar a escoles i instituts que facin sols la feina d’integració, ja que és demanar l’impossible. Ni tampoc podem assegurar instruments de política social sense tenir en compte que l’escola és un dels puntals per a la integració i la socialització. Tampoc podem tancar els ulls a la realitat d’una educació que traspassa, més que mai, les parets d’escoles i instituts. L’educació informal i la no formal, la que es duu a terme al si de la família i entre els amics. I també la informació i tot el que comporta internet, les xarxes socials i el seu ús intensiu entre els joves, que com bé sabem expliquen sovint les derives totalitàries i l’adoctrinament.
Sens dubte ens cal més i millor educació, també per combatre els totalitarismes, el terrorisme i pel cultiu de la pau, la justícia i la democràcia. Com bé ha demostrat la literatura científica, els països són pròspers i rics perquè inverteixen en educació, no pas a la inversa. I malgrat les evidències, el nostre país segueix a la cua d’Europa en inversió pública en educació. Ens alarmem quan tenim episodis tràgics com els de Barcelona, però hem de reconèixer que com a societat no situem l’educació com la primera prioritat. Una prioritat que ens pot conduir, amb tenacitat, a una societat més culta, més crítica, més democràtica. Educació per als infants i els joves, per descomptat. Però també per a les famílies, en especial les nouvingudes, juntament amb programes d’acolliment i integració. I, per què no dir-ho, formació bàsica i avançada per als líders de les comunitats culturals i religioses que conviuen a casa nostra. I educació de tots nosaltres pel coneixement de les realitats culturals i religioses amb les quals convivim, tant en l’àmbit local com a escala internacional.
Els atemptats em van agafar rellegint un llibre ja clàssic de la professora Martha C. Nussbaum: Not for profit: why democracy needs the humanities (versió en català: Sense ànim de lucre. Per què la democràcia necessita les humanitats ). Per a ella “el coneixement no garanteix un bon comportament, però la ignorància és una garantia virtual de mala conducta”. I per això reclama fer marxa enrere en l’oblit de les humanitats i cultivar el pensament crític i la reflexió. Sense elles no ens podem reconèixer a nosaltres mateixos ni podrem entendre i gestionar els conflictes de la societat contemporània global.
