Mudar-se per rebre el rei
Descomptats batejos, comunions i casaments, mon pare ha estrenat dos vestits a la seva vida. Tots dos per afalagar visitants il·lustres al poble. El primer, Adolfo Suàrez; el segon, Jordi Pujol. Eren vestits blau fosc, com pertocava a la seriositat del moment i al respecte que un dia va merèixer la política.
Avui ningú es muda per rebre ningú. Menys a casa nostra, on fa temps que fem apologia de la lletjor confonent la informalitat amb la deixadesa. Però la visita del rei convida a recuperar aquells talls de sastreria, acompanyats sempre d'una camisa immaculada, per constatar que a Catalunya el preparat no pot aspirar ni tan sols a acostar-se als súbdits de calça curta perquè, majoritàriament, han deixat de tenir-li cap consideració.
Felip the sixth pot allargar-se a aquestes contrades quan vulgui, esclar que sí. I no amagarem que molts voldrien saludar-lo i que alguns fins i tot anirien a la perruqueria el dia abans per estar ben presentables en el moment de rebre la gràcia reial. Però també d'aquests cal anotar que en el fons no li tenen respecte. Perquè l'estima no l'hi professen com a rei, sinó perquè el consideren un combatent alineat amb els seus interessos polítics.
El drama de Felip de Borbó a Catalunya és irresoluble perquè ni els uns ni els altres hi veuen el que caldria perquè la seva feina tingués el sentit que se li pressuposa. La cabreta, pels seus pecats, porta els genolls pelats. I el pecat és el discurs del 3 d'Octubre.
Aquell dia l'home que s'havia casat per amor, barrejant l'exclusiva sang blava amb la plebea vermellor, en un exercici de rebel modernitat de qui vol ser home abans que rei, va endinsar-se en el túnel del temps en direcció al passat. Només va faltar-li una perruca versallesca per reivindicar el dret de cuixa i un percentatge de totes les collites al sobiranisme.
La línia divisòria que va dibuixar amb aquelles paraules es transformava, mentre les pronunciava, en un bumerang que li petava a la cara per marcar-l'hi una cicatriu que no pot dissimular ni la millor de les cirurgies. El sac de pedres que des de llavors carrega va acabar d'omplir-lo el pare embrutant-li l'herència amb una micció elefantina.
Felip the sixth va sumant greuges. Pedro Sánchez ha hagut de rescabalar-lo organitzant-li una visita perquè Sa Majestat va enfadar-se quan el govern no va deixar-lo venir fa tres setmanes per manca d'oportunitat política. Com que és un home acostumat a fer el que vol, com quan conduïa un bugui per Mallorca sense tenir l'edat per fer-ho, va fer públic el seu malestar, cosa que va enrarir més l'agenda política i, lluny d'afavorir la calma, va embolicar encara més la troca.
El rei sempre pot escoltar-se els que l'envolten, que probablement li parlen de majories silencioses fent cua a les botigues per comprar roba per estrenar quan anuncia visita. No s'enganyi, Majestat. Davant les seves estades els súbdits ni tan sols es tallen les ungles. No perquè hagin d'esgarrapar-lo, que alguns –no gaires– és cert que ho voldrien, sinó senzillament perquè han deixat de considerar-lo un rei i només el tenen per polític.
