Porno privat fet públic

i Josep Martí Blanch
06/11/2020
2 min

Jo m’acuso en condicional. Perdria amics si les meves converses privades esdevinguessin pornografia pública. L’acuso a vostè, també en condicional, del mateix. Només els sants, convenientment maquillats, aconsegueixen que l’escenari i la intimitat siguin un calc perfecte. La resta fem dels dies una gestió d’interessos i equilibris, procurant saber sempre si la porta està oberta o tancada abans d’obrir la boca.

En podem dir hipocresia però també civilitat. L’emmascarament de fets i les opinions és un lubricant de la convivència. Cap col·lectiu resistiria sense la mentida. Faci la prova avui mateix. Truqui a les persones més properes del seu cercle íntim i digui’ls a totes, sense deixar-se res al pap, quina opinió li mereixen. Faci-ho sense afegir-hi una gota d’edulcorant. Prepari’s per gaudir de la solitud que l’espera a partir de demà.

Aquesta universalitat de la doble cara i els cantons foscos eximeix d’una condemna severíssima els protagonistes de les escoltes telefòniques de l’operació Volhov. Fins aquí el capítol d’atenuants, que tant serveixen per a les ja llunyanes mamelles grosses de Lluís Salvadó com per a la barroera fatxenderia de David Madí o Xavier Vendrell; o per a vostè i per a mi quan un jutge poc escrupolós ens punxi el telèfon i tot el que hàgim dit acabi a l’aparador de les portades.

Val a dir també que totes aquestes xarlotades sobre els soldats russos, la intervenció de Carles Puigdemont per salvar els minuts de teleprèdica de Pilar Rahola a TV3, la necessitat de 100 morts per fer possible la independència, les opinions que mereixia Quim Torra més enllà del seu cercle de confiança, les punyalades entre JxCat i ERC, la voluntat de fer negoci a costelles del Govern o d’intentar fer creure que un conseller d’Interior no mourà una fulla sense el permís arribat d’un despatx privat del passeig de Gràcia, no aporten res que no fos sabut. Les converses són, en el fons, només una recreació catalaníssima de la frase del capità Renault a la pel·lícula Casablanca: "Quin escàndol, aquí es juga!"

Perquè ja sabem que el 2017 hi havia gent sense responsabilitats polítiques formals que jugava als generals, dibuixant escenaris de resistència numantina al Palau de la Generalitat com qui para una partida de Stratego al menjador de casa; igual que coneixem que a Torra no el respectaven ni els seus, que JxCat i ERC es mosseguen amb els ullals els turmells per sota la taula, que la pulsió de controlar els mitjans públics i els privats no ha deixat mai d’existir o que el Govern, en una economia mixta de mercat com la que tenim, conviu permanentment amb una colla molt poblada de gent que aspira a influir-lo i també a escurar-li, si pot, les butxaques.

Les converses resulten prescindibles perquè només constaten de nou la frivolitat i l’amateurisme disfressat de grandeur del processisme intel·lectualment menys honest adornat amb ínfules de gran estrateg. Però això no és cap delicte i, si n’hi hagués, per descomptat que no serà un sumari tafaner, oportunista i manegat amb pocs escrúpols la manera d’acreditar-los.

stats