Franco encara és mort
La llarga agonia del general Franco, la tardor del 1975, va ser seguida arreu del món. Als Estats Units va donar lloc a una frase humorística que alguns encara recorden: “Generalissimo Francisco Franco is still dead” [El Generalísimo encara és mort]. La frase té l’origen en un programa de la primera temporada de Saturday night (que ara es diu Saturday night live) a la cadena NBC i que feia burla de les inacabables notícies, en les setmanes prèvies, sobre la mort imminent de Franco.
Dos dies després del 20 de novembre, l’actor Chevy Chase, que tenia un espai dins el programa en què llegia notícies còmiques, va anunciar la mort de Franco i va citar l’elogi que li havia dedicat el ja expresident Richard Nixon: “El general Franco era un amic i un aliat lleial dels Estats Units. Es va guanyar un respecte a tot el món per a Espanya gràcies a la seva fermesa i justícia”. Com a contrapunt, mentre Chase llegia la frase de Nixon, a la pantalla de darrere seu hi apareixia una foto amb Franco fent la salutació feixista al costat de Hitler.
En les setmanes posteriors, Chase va seguir amb l’acudit (n’hi ha un recull a YouTube), i començava o interrompia el seu espai amb un titular d’última hora: “El Generalísimo Francisco Franco encara és mort!” De tant en tant, hi introduïa un petit canvi, i deia per exemple: “El Generalísimo Francisco Franco encara està batallant coratjosament per seguir mort”. El gag es va mantenir viu durant un temps, i ha estat recordat en els últims anys per la premsa americana: el Wall Street Journal l’ha fet servir en un parell d’ocasions per referir-se a l’oposició amb què la retirada de les estàtues de Franco o dels noms dels militars franquistes del nomenclàtor urbà topava en certs sectors de la societat espanyola.
Ara, 44 anys després, el Generalísimo Franco continua mort. Treure les seves despulles del mausoleu de l’anomenat Valle de los Caídos era una exigència moral i democràtica i, per tant, cal aplaudir la iniciativa del govern Sánchez, tot i que és evident que arriba tard i corre el risc de quedar com un gest més aviat propagandístic si no va acompanyat d’un plantejament global i rigorós sobre què se’n fa, no només del malaurat “lloc de memòria” de la Guerra Civil, sinó de qüestions tan punyents com les fosses comunes que hi ha per tot Espanya.
La retirada de les restes del dictador ha anat acompanyada d’una certa polèmica sobre la persistència de trets franquistes en les institucions de l’Estat i en la mateixa societat espanyola. Els crits de quatre nostàlgics al cementiri de Mingorrubio, al districte madrileny d’El Pardo, no semblen, al meu parer, justificar l’afirmació. Sobten més, en canvi, les reiterades justificacions governamentals sobre la solidesa de la “democràcia espanyola” que hem sentit aquests dies: en la declaració institucional llegida pel president Sánchez poques hores després de fer-se pública la sentència del Tribunal Suprem sobre el procés al Procés, s’afirma que la Constitució del 1978 “logró en un tiempo récord, en poco más de 40 años, que España hoy sea una de las mejores democracias del mundo”. Si tenim en compte que el franquisme va durar encara no 40 anys, considerar que 44 són “un temps rècord” per assentar una democràcia es fa realment estrany (s’ignora si, a Sánchez Castejón, 99 anys i mig també li semblen poc temps).
Hem tornat a sentir, també, afirmacions en el sentit que ni Alemanya ni Itàlia s’haurien permès tenir els seus dictadors enaltits durant 44 anys en un lloc públic. La qüestió és que Hitler i Mussolini van perdre la guerra, i en canvi Franco la va guanyar. Però les polítiques de memòria democràtica tampoc no han estat fàcils d’implementar en aquells països, i durant molts anys també van topar amb una voluntat de la “majoria silenciosa” de deixar enrere el passat sense tocar-lo. Per als vencedors de la Segona Guerra Mundial, com la França de De Gaulle, ha estat indubtablement més fàcil condemnar el feixisme, i ha portat inclús a magnificar l’abast i la força reals de la resistència antifeixista o partisana.
Com ha explicat l’historiador Enzo Traverso, a Europa no estem assistint a un retorn a la dècada de 1930, que és un context històric totalment distint del nostre, sinó que estem marxant cap a alguna cosa desconeguda. Una cosa a la qual encara no podem posar nom, però que pot arribar a tenir un rostre tan inquietant com el franquisme. I que, en el cas d’Espanya, beu sens dubte de la font inesgotable del nacionalisme espanyol.