Infàncies confinades

L'entorn socioeconòmic i cultural dels infants, les relacions familiars, la seva experiència a l’escola, tot aquests elements tenen un impacte crucial en les primers etapes de vida fins al punt de repercutir en la configuració de la personalitat i l’orientació vital de cada nen o nena. Com més rica en estímuls sigui aquesta etapa, més bé ens farà sentir i més ens obrirà oportunitats i inquietuds que faran possible una vida més plena. I és en aquest context socioeconòmic i familiar diferent per a cada nen o nena que als infants els ha tocat viure el confinament, la malaltia i, en algun cas, fins i tot pèrdues motivades pel covid-19.

Per a una part significativa de la infància, el confinament haurà suposat un període difícil en el seu creixement. Les filles adolescents del primer Mosso d’Esquadra víctima del coronavirus van acomiadar el pare que s’anava a fer una radiografia i no l’han vist més. Altres han perdut els avis i en cap cas han pogut ni compartir la tristesa amb els cosins, abraçar-se als altres avis o expressar els sentiments en un acte de comiat.

Més d’un 25% de la infància viu per sota del llindar de la pobresa, aquesta dada, contra la qual no ens cansem de lluitar, ha portat aquestes setmanes a situacions límit de desigualtat, vulnerabilitat i patiment que com a societat no hauríem de permetre. Estem parlant de mancances en l’alimentació perquè les famílies han deixat d’ingressar els salaris, d’infants confinats en l’espai reduït d’un infrahabitatge amb escassa llum i humitat i, en el pitjor dels casos, amb tota la família tancada en una habitació del pis compartit on viuen. Per a molts la connexió amb els mestres o amb el centre socioeducatiu del qual formen part no ha sigut possible si aquestes institucions no els han facilitat tauletes i la connectivitat. I la gran majoria viuran situacions encara més complicades, tot i que ara no ho sàpiguen interpretar a partir de les informacions que anuncien una caiguda del PIB i un increment de l’atur.

Per a la gran majoria de la infància, acostumada a fer bastant el que vol, no poder sortir de casa ha sigut un exercici d’autocontenció significatiu que haurà influït en el seu desenvolupament emocional, relacional i psicomotriu. Però per a molts nens i nenes confinar-se pot haver suposat una oportunitat excepcional. Una oportunitat de disposar de temps per jugar i parlar amb pares, mares i germans, de compartir unes rutines amb ells que les dificultats per compatibilitzar vida familiar i laboral havien anat esborrant, de conviure en harmonia. Una oportunitat per vincular-se remotament amb l’escola, experimentar altres formes d’aprendre gràcies a l’esforç personal del professorat. Una oportunitat per gaudir d’allò que tenen i també d’acceptar una disciplina social com a acte de solidaritat per la salut de tothom. A través de videoconferències he vist fills d’amics i companys de feina feliços, creatius, contents d’estar amb la família nuclear. I aquesta plenitud, si es disposa d’uns mínims, no està necessàriament relacionada amb els ingressos de la família.

Sembla que, a poc a poc i com és obvi, s’anirà retornant a la normalitat. Celebrem que infants i adolescents siguin els primers a poder sortir. Estadísticament són els que menys s’han vist afectats per la malaltia, tot i haver estat considerats com els “perillosos transmissors asimptomàtics” de la pandèmia. L’energia pròpia de l’edat els fa més desitjosos de reconnectar amb el medi, amb els companys i els educadors, amb l’activitat física; més oberts als aprenentatges específics en el marc escolar i del lleure. Tot i això tampoc creiem que, en general, calgui indemnitzar-los per la situació viscuda i sí que tots –administració i societat civil responsable– hem de procurar que puguin viure un estiu ple, un temps de lleure educatiu amb sentit. L’important és que en el retorn a la vida ordinària, de forma universal, puguin gaudir d’unes oportunitats mínimes suficients.