¿Amnistia o presos al carrer?

1. Consigna. Dos anys i escaig després de la crisi de l’octubre del 2017 és evident que han passat prou coses perquè la necessitat d’un canvi d’escenari es vagi imposant, malgrat la resistència de la dreta espanyola, d’una part significativa de l’aparell de l'Estat i, en especial, del poder judicial, que no aixeca el peu de l’accelerador de la via repressiva, i dels sectors més irreductibles de l’independentisme, que, contra tota evidència, segueixen fent veure que el programa de màxims encara està a l’ordre del dia.

Aquesta nova etapa s’ha aixoplugat sota una advocació simple: el retorn del conflicte a la via política. Qui hi pot estar en contra? Només aquells que encara raonen en termes de victòria i derrota. Per avançar cal començar a crear les condicions perquè sigui creïble que el pas a la via política, assenyalat per Pedro Sánchez com a objectiu del nou govern, és el punt de partida per fer-lo possible.

Aquestes condicions són principalment tres: reconèixer l’independentisme com a subjecte polític, fer possible la sortida dels presos de la presó i el retorn dels exiliats, i garantir la lleialtat i el respecte als usos democràtics en un marc de negociació i de diàleg. Mentre no es resolgui la situació dels dirigents polítics empresonats o encausats, parlar de retorn a la normalitat democràtica serà impossible. És l'única manera de dir de forma clara i inequívoca que es vol posar fi a un període d’excepció al qual no s’havia d’haver arribat mai.

2. Reforma. A Catalunya, el canvi d’etapa s’està expressant en forma de reivindicació d’una amnistia, que és una idea que desborda l’estricte espai sobiranista perquè hi ha molta gent que no entén que els dirigents independentistes estiguin empresonats. És una consigna carregada de connotacions històriques i que dona un punt d’èpica a l’entrada en una etapa que forçosament serà més pragmàtica. El perill és que una vegada més ens quedem agafats a una consigna però encallats a l'hora de tirar endavant.

No tinc cap dubte que la situació dels presos és injusta: el que jo vaig veure el 20 de setembre davant de la conselleria d’Economia o el dia 1 d’octubre del 2017 a Barcelona s’assembla ben poc al relat que en fan els jutges. I en tot cas l’alliberament dels presos em sembla una prioritat absoluta com a prova que les coses poden anar d’una altra manera. Coincidint, per tant, amb aquesta reivindicació bàsica, la qüestió és com fer-la efectiva. I aquí apareixen els dubtes sobre l’amnistia, un dret de gràcia que la Constitució atribueix al rei, el que ara diu que “Espanya no pot ser d’uns contra uns altres”, però que el 2017 va apel·lar a uns a mobilitzar-se contra els altres.

Està bé trobar una reivindicació d’ampli espectre –l’amnistia– per donar sentit a un moment de canvi. Però cal que surtin els presos (no que tinguem una consigna per anar passant uns quants anys més) i que sigui per una via que serveixi per desactivar l’espiral de repressió. I crec que la proposta del govern de reformar (seria millor suprimir) el delicte de sedició no és dolenta, i tindria efectes, més enllà de la qüestió catalana, en la protecció de drets i llibertats polítiques bàsics. Perquè no ens enganyem, amb la jurisprudència establerta pel Suprem al treure de l’oblit el delicte de sedició, el 15-M, per exemple, no hauria estat possible. I és una reforma que no necessita majoria qualificada, que es pot fer amb la majoria de la investidura.

Evidentment, tot seria més fàcil si a Espanya hi hagués una àmplia voluntat de superar el xoc d’aquests últims anys. Tots sabem que la dreta no donarà treva a les intencions de distensió del govern. I amb la meitat de l’espai polític en contra, els entrebancs seran permanents. La dreta viu parapetada darrere de la justícia quan s’està demanant que aquesta faci un pas enrere. Tot el que es pugui avançar serà lent. Està bé buscar el caliu d’una consigna àmpliament compartida. Però l’objectiu és que els presos surtin al carrer. I cal buscar els camins realment possibles.