Ascens i caiguda d’Unides Podem
1. El rècord. L’èxit en política requereix tres coses: un projecte atractiu que doni raons a un sector de la població perquè s'hi identifiqui, un lideratge amb autoritat i una implantació territorial forta. Sense aquests tres elements és difícil la consolidació i la continuïtat. Amb el benentès que autoritat no vol dir gesticulació en l’ordenar i manar, sinó capacitat de transmetre confiança i generar empatia (un bé escàs).
Les eleccions basques i gallegues han confirmat aquesta llei. El que avui se’n diu Unides Podem n’és una demostració pràctica. La seva carrera ha estat espectacular. Nascuts, en plena crisi econòmica i política, de l’impuls d’un moviment antisistema (el 15-M), van fer el salt a les eleccions europees (2014), desafiant als partits establerts, van conquistar quotes importants de poder municipal (2015), fins a arribar al govern d’Espanya. Diumenge passat es va confirmar el que era un secret a veus: una davallada significativa que no pot sorprendre si mirem l’estat de dispersió de les antigues bases de Podem a les diferents autonomies.
Per entrar en escena, i més en èpoques de desconcert, n’hi pot haver prou amb un lideratge que tingui un bon domini de la comunicació i amb l’entusiasme de molta gent que té ganes que les coses canviïn. Les eleccions municipals del 2015 van donar motius per pensar que les bases eren prou sòlides per anar tramant una implantació territorial important. Tot se’n va anar en orris a partir de Vistalegre 2 (2017). Una vegada més l’esquerra va ser víctima de la seva malaltia crònica: les querelles ideològiques i la psicopatologia de les petites diferències. La victòria de Pablo Iglesias sobre Iñigo Errejón va ser el final de la il·lusió i l'inici d’una davallada que va coincidir amb la presa de contacte amb la realitat dels governs municipals. L’entrada d'Unides Podem al govern espanyol ha estat un miratge.
El pas de la màgia de les paraules als límits i correccions imposats per les coses és sempre difícil. L’entusiasme –que per definició és un estat d’ànim temporal– va a la baixa i les frustracions afebleixen les organitzacions territorials i obren el camí a les escissions. Més Madrid va ser el moment simbòlic de ruptura. El lideratge de Pablo Iglesias encara va servir per arribar al poder, i les vacil·lacions de Pedro Sánchez, que va haver d'acabar abraçant-se amb ell, van permetre completar el viatge del carrer als jardins de la Moncloa en un temps rècord. El desgast d’una gestió que, en temps de pandèmia, no ha pogut complir gairebé cap dels punts del programa de la coalició han aïllat cada cop més la cúpula de les bases, amb Pablo Iglesias tancat sobre ell mateix davant una premsa conservadora obsessiva que en lloc de celebrar la plena integració al sistema d’un partit sorgit als marges del sistema, l'ataca obstinadament.
2. La dispersió. Avui el lideratge d’Unides Podem està en hores baixes i, com sempre passa, això es tradueix en un control obsessiu de l’organització. El projecte ideològic s’ha desdibuixat, amb la paraula del líder màxim no n’hi ha prou. Els agents territorials es dispersen i els vots s’escapen allà on hi ha organitzacions amb una imatge més o menys esquerrana. Sense que el soci socialista se’n benefici. L’electorat se sent orfe, l’organització s’esquerda i perd pes al territori. Per molt que alguns pensin el contrari, les xarxes no substitueixen la relació personal, en tot cas serveixen per expandir l’impacte. I no és fàcil a aquestes altures recuperar la idea d’un relat integrador que es va perdre a Vistalegre 2.
Els comuns catalans tenen d’aquí a les eleccions per treure lliçons d’aquesta experiència. És veritat que no depenen tant del lideratge d’Iglesias com en altres llocs i que el mapa català els deixa algun espai, entre el PSC i l’independentisme, que podríem anomenar el de l’esquerra laica. Com sortiran de la polarització sense caure a les brases?
