L’autocràcia de l’algoritme
Filòsof1. Egoisme. Ayn Rand (1905-1982) és una escriptora americana d’origen rus (hi va immigrar el 1926) força desconeguda entre nosaltres. I, tanmateix, les seves dues novel·les 'The fountainhead' [La deu] i 'Atlas Shrugged' [La rebel·lió d’Atlas] són els dos llibres més llegits als Estats Units després de la Bíblia, i referència del capitalisme americà de Trump a Silicon Valley. El seu pensament ha estat actualitzat per autors com Nathaniel Branden, molt més conegut aquí en tant que referent del discurs de l’autoestima, que defineix així: “La disposició a considerar-se competent per fer front als desafiaments bàsics de la vida i sentir-se mereixedor de la felicitat”. Josep Maria Ruiz Simón explica aquesta definició: “Una qualitat que es té o no es té i respecte a la qual només es pot pecar per defecte. I el fet de tenir-la no només és una virtut sinó també la porta d’entrada al cercle virtuós, en la mesura que aquesta disposició seria una condició necessària per a l’assoliment de l’èxit”. És l’'hybris' del capitalisme.
Què ens diu Ayn Rand? Que l’egoisme és la principal virtut humana i que, per tant, no es poden posar límits ni morals ni polítics a l’ambició i a l'avidesa. De manera que les amenaces per a la societat són la ingerència de l’estat i la moral de l’altruisme. Si aquest discurs el creuem amb les afirmacions d’alguns dels ideòlegs de Silicon Valley, el mínim que es pot dir és que la cultura del capitalisme llibertari (que no té res que veure amb la vertadera tradició liberal) apunta directament a l’autoritarisme postdemocràtic.
Peter Thiel, el fundador de PayPal, fa temps que ens adverteix: “No crec que la llibertat sigui compatible amb la democràcia”. De quina llibertat parla? La del que creu que no hi ha límits: l’ambició està per sobre dels drets de l’altre. I això significa donar via lliure –sense limitacions ètiques o polítiques– al domini de la tecnologia. La força de la tècnica com a poder absolut. Peter Thiel és un dels promotors del Seasteading Institute, que vol construir, en aigües internacionals, plataformes flotants lliures, comunitats emancipades de la tutela de l’estat i de les regulacions que impedeixen als individus viure com ells volen. ¿No se li ha acudit pensar que, al seu país privat, tard o d’hora haurà de crear un estat o demanar ajuda per salvar-se dels potencials pirates o invasors?
2. Plataformes. De fet, sense necessitat de construir paradisos artificials, les plataformes digitals ja han assaltat els límits i controls dels estats. I estan dibuixant un règim de governança que, sota la utopia llibertària, construeix un sistema de control i enquadrament social que pot convertir la democràcia en una il·lusió. Michel Foucault va anunciar el pas a una nova episteme fundada no en el control dels individus sinó en la creació d’un medi que produeixi els subjectes adequats conforme als interessos de les elits. Milad Doueihi ho anomena el “determinisme de l’algoritme”. El pensament algorítmic no és només una manera d’accedir a les dades sinó de produir-les, portadores d’interessos econòmics i financers que donen forma a les opcions que prenem. I els mateixos ciutadans acabem sent un producte algorítmic.
Les actuals cuites hispàniques estan provocant una seriosa deriva autoritària que descoloreix dia a dia la democràcia espanyola. Però que els arbres no ens impedeixin veure el bosc. El desbordament dels límits dels estats per unes elits globals està creant problemes de governança que empenyen cap a tres models autoritaris: el poder orwellià de l’algoritme (on els humans ja no tenim espai propi); l’autoritarisme postdemocràtic, que inclou estats com el xinès o el rus, que hi han arribat sense passar per la democràcia; i la sobreactuació dels governs democràtics, que intenten suplir la seva impotència exhibint múscul repressiu contra la ciutadania, en un patètic cant del cigne.
