De la investidura a la guerra
1. Confrontació. Sánchez aconsegueix la investidura i la dreta li declara la guerra. I no és broma. No estem davant d’una simple radicalització de l’estil de Casado i companyia. És una concepció del món reaccionària, que estava larvada i que la resposta al procés independentista ha tornat a treure a primer pla. La dreta anuncia una mobilització general en defensa de la pàtria, en la qual valdrà tot i, en primer lloc, el seu recurs preferit: porta tot el que es mogui al jutjat de guàrdia. “Sánchez ha exhumat el Procés” per carregar-se Espanya, diu Alvárez de Toledo.
Una coalició d’esquerres pretén situar l’agenda social al centre de la política espanyola. I el programa del nou govern probablement s’anticipa al món que ve. Hi ha molts indicadors que porten a pensar que si es vol salvar la convivència i la democràcia en societats com les nostres s’hauran de fer mutacions essencials que recomponguin les fractures provocades per les enormes desigualtats, com es va fer a mitjans del segle passat, fins que la revolució conservadora dels 80 ho va escombrar. Però la dreta ha trobat en la defensa de la pàtria amenaçada la manera d’atacar el nou govern. Marcant-lo amb l’estigma de traïdor, deixa en l’opacitat les mesures econòmiques més populars. Al mateix temps, un sector de l'independentisme considera, en paraules de Toni Comín, que el conflicte entre autoritarisme i democràcia, que deriva de la qüestió catalana, ha de passar al davant de la qüestió de les desigualtats. I que apuntalar al govern de Sánchez, com ha fet Esquerra, és distreure el personal amb les polítiques socials per desmobilitzar l’independentisme.
El procés independentista ha confirmat que Catalunya té capacitat per desestabilitzar Espanya (i fer emergir en la política espanyola el pitjor d’ella mateixa) però no té prou força per trencar-hi. I situats en aquest punt el més probable és que sigui Catalunya la que pagui els plats trencats. La incapacitat dels governants espanyols d’afrontar el problema políticament ha posat en evidència el règim de la Transició. I hem vist un aparell d’estat en el qual cada cop són més les terminals disposades a posar fi, sense contemplacions, primer a l’independentisme i després a l’esquerra acusada de traïdora.
En nom d’Espanya tot està permès, aquest és el principi que mou la dreta. Esquerra ha vist el perill i ha donat un cop de mà per no obrir camí a una dreta disposada a anar a totes. Tanmateix, en el sobiranisme, els partidaris del com pitjor millor veuen en una Espanya esberlada la seva oportunitat. La imatge d’Espanya, amb la dreta desfrenada, no està en el seu millor moment. Però quan arribin els suplicatoris a Estrasburg es veurà que la vida és dura i que uns quants amics no fan una majoria a Europa per ajudar a posar al seu lloc l’estat espanyol.
2. Neoautoritarisme. ¿Es pot esperar alguna cosa d’aquesta legislatura que acaba de començar? La dada a favor és que malgrat el soroll i la pressió mediàtica i política són encara majoria els espanyols que volen que els problemes es resolguin per la via de la negociació i el pacte i no per la imposició i la judicialització del conflicte que tant agrada a una dreta amb una idea orgànica de l’Estat que li fa difícil assumir la divisió de poders. On és el pensament liberal espanyol? Si el govern dona senyals positius de canvi d’actitud i la dreta surt de mare amb la seva mobilització frontal, podria arribar a ser que a Casado i companyia els sortís el tret per la culata.
El desgast i la lleugeresa del lideratge de Sánchez no faciliten la confiança. Però els que creguin que la conjuntura afavoreix el programa de màxims del sobiranisme poden sortir-ne ben escaldats. Com pitjor vagi a Madrid, pitjor anirà aquí. L’independentisme només té un camí: assolir una majoria social àmplia. I això requereix temps, mentre que l'estratègia de confrontació o és ràpida (i ja hem vist que no és el cas) o està condemnada a estavellar-se. I per fer camí cal ajudar l’esquerra espanyola contra el neoautoritarisme.
