El destí dels enrabiats
1. Desbandada. Una característica de les figures públiques de Ciutadans és que sempre estan enfadats. La seva manera de ser en el món és enrabiats. Una actitud que a la llarga és una limitació, i que s’explica pel seu origen. Ciutadans neix al voltant d’un sol tema: la qüestió de la llengua a Catalunya. Va néixer per combatre el consens sobre la immersió lingüística a partir d'una certa idea del bilingüisme. I ha viscut en posició de batalla: presentant-se com la veu d’una part del poble, silenciada i menystinguda, en un país abduït pel nacionalisme, contra tots els altres partits còmplices, per acció o per omissió, del règim vigent a Catalunya. És a dir, portaven la polarització a la sang. La seva força era la indignació. I així ho havien de fer notar: permanentment cabrejats.
A poc a poc, el partit es va anar dotant d’un cert vestuari ideològic. Però l’estil ja estava definit i, quan se n'ha fet la identitat, és difícil canviar-lo. La roba de complement entrava i sortia del vestidor. Es van arribar a dir socialdemòcrates i liberals a la vegada, però molt aviat la socialdemocràcia va quedar enterrada en algun bagul. L’escalada del conflicte català va tenir dos efectes: l’antisobiranisme i la defensa de la unitat d’Espanya eren banderes suficients per no entrar en més precisions ideològiques. I l’escassa presència política del PP a Catalunya i les hores baixes d’un PSC en desbandada van donar a Rivera un protagonisme que li va fer creure que tot li era possible.
I, així, va decidir fer el salt de la política catalana a l’espanyola. Mai és fàcil trobar el punt quan un es vol moure entre Catalunya i Espanya, perquè són mons diferents amb lògiques polítiques molt distintes. En la jerarquia de Ciutadans el pol principal òbviament és Madrid. De manera que la primera conseqüència ha estat que s’ha produït un forat en l’organització i en la seva significació. Inés Arrimadas, que havia de ser la redemptora dels espanyols de Catalunya, ha fugit corrents cap a la capital. El buit aquí s’ha fet gran. I si algú va pensar que Valls l’ompliria ara s’ha vist el resultat: desbandada.
2. Crossa del PP. Al mateix temps, ignorar les bases corporatives del règim del 78 és perillós, perquè un es pot fer fantasies que xoquen amb la realitat. En moments d'alta tensió com els que van derivar de la crisi catalana de l’octubre del 2017, Rivera va creure que la baixa intensitat ideològica del PP de Rajoy li donava la gran oportunitat. Es va oblidar de les vel·leïtats centristes que un any abans l’havien dut a pactar amb el PSOE i es va adossar al PP per fer-li el llit. Però Sánchez li va passar la mà per la cara amb la moció de censura. I Rivera, seduït per la fantasia del 'sorpasso', es va trobar atrapat en el tripartit de dretes, sense escapatòria. No va saber llegir l’experiència de Pablo Iglesias i ha caigut en errors semblants: desconèixer la solidesa que, malgrat tot, conserven els dos principals partits, a causa d'una implantació territorial (poder local) que no és fàcil d'aconseguir per als que acaben d'arribar. I s’ha trobat que un resultat que en circumstàncies normals podria haver estat acceptable, susceptible de capitalitzar amb negociacions a dues bandes, s’ha convertit en una gran frustració. I deixa Ciutadans condemnat a la funció de crossa del PP.
Rivera s’enroca perquè sap que per sortir d’aquest atzucac el que sobra és ell, que és el que li estan dient aquests dies. Una part dels poders establerts econòmics i mediàtics van adular Rivera fins a fer-li perdre el món de vista, preocupats per un PP massa tebi. Casado ha salvat els mobles i ara l’objectiu ja no és el 'sorpasso' sinó assegurar que la dreta segueixi unida. I Rivera més cabrejat que mai. Canvi de plans. Es busca el nou Aznar que torni a integrar tota la dreta en una sola família.
