El diàleg, entre la comèdia i la impotència
1. Estat nacions. El diàleg i la negociació són la base natural del funcionament de la democràcia. I alguna cosa falla quan se n’ha de fer una bandera com si fos una cosa excepcional. Tots es presenten com a paladins del diàleg, però tots tendeixen a posar-hi sempre alguna condició que el faci impossible. Quan Pablo Casado exigeix a Pedro Sánchez que es desfaci de Pablo Iglesias és clar que no té la més mínima intenció d’avançar cap a una negociació. De la mateixa manera, quan l’independentisme posa com a punt de partida un referèndum d’autodeterminació, està posant l’arada davant del bou. En el millor dels casos el referèndum seria el final del camí, posar-lo al davant és un brindis al sol.
El politòleg francès Jean-François Bayart fa una distinció entre estat nació i estat nacions: “Espanya és un estat nacions”, diu. El problema és que això és molt difícil de reconèixer perquè les nacions marquen els estats de “veritats úniques i robustes”. I això val per a Espanya, i per a Catalunya. Si els uns i els altres fossin capaços de compartir la idea d'estat nacions segurament que el diàleg seria més fàcil. Però la pluralitat i la idea de nació són difícilment compatibles.
2. Túnel. Costa molt a Espanya construir espais reals de diàleg. És a dir, reconèixer el caràcter complex de la confrontació. I per això hi ha tanta malenconia de les majories absolutes: un governava, l’altre practicava l’estratègia de desgast esperant el seu torn, i quasi tot –menys la defensa de la pàtria– els separava. Només cal recordar com a exemple d’aquesta lògica de confrontació simple la profunda divisió que va provocar la Guerra de l’Iraq. Amb aquesta mentalitat, el diàleg es mou entre la comèdia i la impotència.
Pedro Sánchez n’ha fet gairebé una festa. Busca parelles de ball per tots cantons. Exhibeix una polivalència tal que fa que el seu perfil principal sigui la ballaruga. Un dia tira un ham en una direcció, i l’endemà surt amb un esquer completament diferent per donar satisfacció a uns altres. Com si el diàleg fos un simple ritual que per si sol tingués efectes positius independentment del contingut. Tant és així que a vegades el moment estel·lar del diàleg ha estat una passejada pels jardins de la Moncloa.
L’independentisme porta temps insistint en el diàleg, malgrat que últimament hi ha un sector que ja se n’ha desentès. Però el fa impossible anteposant el programa de màxims. La qual cosa converteix la proposta de diàleg en una exhibició d’impotència. ¿Algú creu que si no hi ha capacitat per encaminar un diàleg de llarga durada que permeti intervenir en la política espanyola i avançar amb conquestes graduals n’hi pot haver per a una ruptura unilateral? El diàleg només és possible des d’una voluntat de reconeixement mutu. I el govern espanyol hi ha de posar la seva part: una amnistia que retorni el conflicte a la política. I això cal fer-ho madurar sobre la taula, no com a condició de partida.
Un diàleg real avui implica el reconeixement del que és obvi: que ara mateix la ruptura unilateral no forma part de l’àmbit del que és possible. Però és molt més còmode no fer res perquè Madrid és un pol d’atracció centralista que s’ho acaba quedant tot. I assenyalat el culpable estem lliures de pecat. ¿No seria més útil potser preguntar-nos per les nostres claudicacions, per què no s’han sabut lliurar algunes batalles decisives pel poder econòmic, polític i social? ¿Com s’explica, per exemple, que l’empresariat català tingués més influència a Espanya durant el tardofranquisme que ara? Per què, llevat molt poques excepcions, els empresaris catalans van estar absents a l’hora de les privatitzacions de les empreses públiques que va fer que Madrid fes el gran salt? Encallats entre el que volem però no podem i el que podríem però no fem anirem perdent pistonada. I dir que Madrid pot amb tot i que per això hem de marxar, és ara mateix una manera d’assumir la impotència i d’anar-nos ficant en un túnel sense sortida.