Díaz Ayuso desconstrueix el règim
1. Confrontació. “La justícia, Madrid i el rei són els que impedeixen que Sánchez canviï el país per la porta de darrere”. ¿És com el boig de l’aforisme de Nietzsche que va cridant que Déu ha mort encara que la gent no ho vulgui sentir? ¿Amb la seva frivolitat natural, que li permet parlar sense pensar gaire en les conseqüències del que està dient, podria ser que la presidenta de Madrid fos el boig que diu la veritat que ningú vol reconèixer? Díaz Ayuso trenca l’omertà de la classe política i descriu, probablement sense ser-ne conscient, els desajustos que estan conduint a la degradació del sistema polític espanyol: el poder de la justícia entrant en el terreny de la política, Madrid com a encarnació del projecte de populisme de dretes que Ayuso representa millor que ningú i el rei com a bufó d’aquesta aliança. No és la denúncia d'un líder radical d’esquerres ni de cap grup antisistema. És el lloc en què, sense encomanar-se a Déu ni al diable, s’ha col·locat ella: l'heroica dirigent del PP que vol tombar un govern amb incrustacions d’origen chavista i que rep a vegades el suport dels independentistes que es volen carregar el país.
Poden sorprendre la forma i la lleugeresa amb què Isabel Díaz Ayuso s'hi aplica, però no és res nou ni rar: forma part de la política de confrontació amb què unes dretes radicalitzades, que tenen ara mateix en Trump el seu gran referent, estan intentant aconseguir el control d’unes democràcies gastades que tenen dificultats per afrontar les mutacions del capitalisme. La confrontació simplifica, forma bàndols irreconciliables, reforça la lògica de bons i dolents i, per tant, redueix les opcions dels votants: amb mi o contra mi. Díaz Ayuso és una opció personal de Casado. I l’actual líder del PP, acomplexat per Vox, sembla decidit a riure-li les gràcies, per molt que es deteriori la imatge institucional de la dreta. Encara que tot podria canviar si Díaz Ayuso s’ho creu i comença a donar senyals d’aspirar a un destí superior.
2. Redemptora. En tot cas, el que és evident és que, volent adjudicar-se el paper de redemptora d’Espanya, Ayuso ha subscrit algunes sospites que venen precisament dels enemics que vol combatre: que la justícia pot ser l’ariet de la lluita de la dreta per descavalcar el govern, que ara mateix Espanya i Madrid es confonen en una sola cosa i tota la resta és secundària, i que el rei no és neutral, o almenys que ella el considera un aliat potencial. Línia directa amb els problemes congènits del règim del 78. Una monarquia amb dubtes sobre els seus límits: no oblidem que, des que Franco el va coronar fins a la Constitució del 78, el rei Joan Carles va tenir plens poders com a cap d’estat. Un poder judicial de gran tradició corporativa, amb clara majoria conservadora, que ha anat derivant en els últims anys –i especialment des que Rajoy li va subrogar la qüestió catalana– cap a un intervencionisme creixent en l’àmbit de la política, fins al punt de suplantar el poder legislatiu en el control de l’acció de govern. I una capital que, des de la potència econòmica acumulada a partir de finals dels 80, ha jugat com a força d’atracció contra qualsevol intent de cultura federal utilitzant mecanismes insolidaris com el dúmping fiscal. És a dir, posant-se com a gran defensora del règim, el que ha fet Ayuso és recordar les seves debilitats, que llasten la democràcia espanyola.
I amb una conseqüència paradoxal: en plena pandèmia la batalla d'Ayuso està aïllant Madrid, potser perquè creu que els altres sobren. Mentre ella segueix la seva croada, deu caps d’autonomies, cap d’ells sospitós de temptacions rupturistes, afirmaven el 12 d’octubre que “els ponts trencats a Madrid segueixin en peu a la perifèria”. És a dir, el nou nacionalisme madrileny, impulsat per Díaz Ayuso, va a totes. Una estrella del PP, amb les seves paraules, ha posat en evidència el règim del 78. Qui ho havia de dir? En què deuen estar pensant?
