La gestió de les emocions
1. Segona onada. Davant de la pandèmia, a Ivan Krastev li agrada distingir entre la por i l’ansietat. La primera part d’aquest episodi, l’impacte del primer gran confinament, es va jugar en un clima de por. La por, i més quan ve doblada per la culpa, és una invitació a la submissió i a la prudència. I el que la ciutadania espera i demana és competència per part dels que han de gestionar el problema –científics i polítics–. Malgrat que les xarxes socials han estat un important altaveu per a les teories negacionistes i conspiratives (i que l’extrema dreta sovint les ha alimentades), hi ha hagut confiança en els experts i una certa tendència a replegar-se amb la mirada posada en els que manen, amb l’esperança que la crisi els fes madurar. Tot i que la política ja venia d’abans carregada de descrèdit, la ciutadania buscava motius per reconèixer-la i, així, si no feien disbarats massa evidents, la pandèmia tendia a ser favorable als que governaven i la confrontació més aviat irritava. Però la segona onada està canviant les coses. I la gestió de les emocions es fa més difícil.
El pas de la por a l’ansietat és un fet. La consciència dels ciutadans viu una fractura crítica: el fantasma del coronavirus segueix aclaparant la nostra existència i la sensació d’atzucac es fa cada cop més insuportable. Alhora, els efectes indirectes del gran tancament es fan més explícits: psicopatologies, deteriorament manifest de les condicions de vida de gent gran aïllada i amb poques oportunitats de moure’s, dèficit en el procés relacional dels joves, pèrdua d’expectatives, ressentiment per una situació que no t’has buscat, i que comporta solitud i sensació de perdre arrelament. Tot això va pesant en l’ambient. Es comença a perdre por a sortir al carrer a protestar, la qual cosa és positiva: mostra la voluntat de fer-se visible, en un món en què sembla que se’ns exigeixi invisibilitat. Si sumem aquests estats d’esperit a la situació econòmica crítica en què molts sectors es troben, la preocupació dels que governen creix i les expectatives dels que s’ho miren a la contra augmenten. Si la por tendia a l’ordre i a la desmobilització, l’angoixa pot dur a buscar la confrontació, encara que només sigui per deixar constància que existeixes. Si el primer confinament semblava reforçar els que manen, i era aigua freda per als populismes reaccionaris, a la segona onada, si no acaba bé, poden tornar a trobar terra fèrtil.
2. Optimisme. Uns governs en evident desconcert s’aferren a les vacunes. Necessitats de bones notícies, s’han posat a cantar victòria amb promeses arriscades. S’anuncien ja les vacunacions per a centenars de milers i s'hi posen dates que semblen de difícil compliment. No hi ha dubte que els avenços amb les vacunes són una gran notícia –pas ineludible per a la victòria final– però queda molt camí per córrer. I promoure l’optimisme abans d’hora és gairebé una garantia de frustració.
El president Sánchez anuncia un pla de vacunacions amb tretze mil llocs potencials per fer-les. Però tot està per armar. Des de la consolidació de les vacunes –encara en fase de proves– fins a la seva distribució –que pot ser una carrera d’obstacles– i la seva implementació real. ¿Optimisme per intentar amagar les males notícies que encara hem de trobar pel camí?
De cop el president Sánchez torna a l’estratègia piramidal. S’havia apartat del centre de l’escena perquè les comunitats autònomes gestionessin la desescalada. I ara torna per liderar la presumpta sortida. Vacunes i repartiment de les ajudes europees sota control. Si és oportunisme és una mica infantil perquè encara hi ha molt recorregut per a la desesperació. Els aplaudiments tardaran a arribar. En tot cas, és un retrocés evident respecte a la incorporació de les comunitats autònomes a la governança. I alimenta la sospita que una vegada més siguin els lobis corporatius al voltant de l’Estat els que es beneficiïn del repartiment de diners. ¿Noves iniciatives, empreses de dimensions mitjanes o petites, actors econòmics no alineats, podran beneficiar-se dels ajuts? Un bon repartiment sí que seria un senyal per a l’optimisme, el miracle d’un règim tancat que fos capaç d’obrir-se a la societat.