Poder mirar-se als ulls
1. Síndrome. “No veig en l’horitzó de la meva vida una sortida satisfactòria al conflicte català”, deia l’altre dia un exconseller de la Generalitat. Tothom pregunta com acabarà tot plegat, però sense confiança en la resposta. El periodista anglès Ben Bland, autor de Generation HK, diu que veu Hong Kong com “un lloc incòmode amb la seva història, infeliç amb el seu present i insegur amb el seu futur”. No és gaire diferent del que se sent a Catalunya i a Europa. Tinc la impressió que Bland està descrivint una síndrome molt estesa en aquells països que van creure que d’alguna manera havien guanyat la història i que ara es troben en un món molt diferent del que havien imaginat.
Després de la II Guerra Mundial, Europa va reconstruir lentament la confiança i la idea de progrés a partir d’unes polítiques de benestar. Però a partir de principis dels 80 es va entrar en una espiral nihilista que, a redós del mite de la fi de la història, va conduir a la cultura de la indiferència, amb uns sistemes bipartidistes molt corporatius governant ciutadanies cada cop més distanciades i despreocupades de la cosa pública, fins que la crisi de 2008 va posar en evidència els límits d’una política que buscava la seva única legitimació en l’economia.
Des de llavors els senyals d’incomoditat s’han transformat en desconfiança activa. L’escena política és cada cop més complexa i les dinàmiques polaritzadores dificulten uns exercicis de negociació i entesa per als quals no s’està preparat. Per tots cantons emergeixen problemes fruit dels accelerats canvis del món i sovint fallen els protocols necessaris per afrontar-los des del reconeixement i no des de la negació. Com a conseqüència, la política exhibeix impotència, l’eix dels règims es trasllada a la justícia i la desconfiança ciutadana creix, en una dinàmica de present continu. I ens atipem d’assistir al contrast entre l’espectacle polític i la seva realitat efectiva.
2. Immobilisme. La qüestió catalana és un microexemple d’aquest temps d’atzucacs. I les preguntes són: a) què vol dir trobar la sortida; i b) quines són les condicions perquè això sigui possible. Sobre a): els problemes polítics difícilment tenen solucions definitives. Es tracta de generar metamorfosis, d’anar-los transformant, perquè s’acabin acomodant al màxim d’interessos possibles. I el problema no és que no s'hi vegi el final, sinó que fins i tot costa imaginar la propera etapa, perquè no s'han creat les condicions per fer-la possible. La retòrica dels grans principis és la disfressa de la impotència.
Sobre b): quines són les condicions? En el fons, es tracta de poder mirar-se als ulls. De restablir el reconeixement bàsic. I d'introduir la diversitat de perspectives. Quan Felip VI fa l’elogi de qui ha abandonat l’equidistància contribueix activament a la polarització, és a dir, al bloqueig. I no és sorprenent perquè aquesta ha estat la seva estratègia des del primer moment. No hi ha interlocutor, hi ha enemic.
L’equidistància és una burrada: ningú està a la mateixa distància de dos llocs. El que cal és la multiplicació de les distàncies, és a dir, la defensa intel·lectual de la diversitat de punts de vista, cadascú a la seva distància respecte de les creences obligatòries, que són la flama dels conflictes. Quan s’arriba a fer de la Constitució (que no és més que un instrument) un absolut insuperable estem a prop del grau zero de la ideologia.
És ridícul que el conflicte d’interessos entre grups independentistes freni les iniciatives d’uns o altres. Com és un obstacle determinant que el calendari judicial segueixi condicionant les decisions polítiques, perquè ens torna a l’origen, la gran operació d’obstrucció de qualsevol sortida: el trasllat de les decisions polítiques a la justícia. Per això la situació dels presos segueix sent decisiva. I resoldre-la seria un factor de desbloqueig gran, per molt que els partidaris de la polarització, a banda i banda, prefereixin mantenir-se en la pugna per imposar la condició d’herois o de delinqüents. I qui dia passa, any empeny: pur immobilisme.