Oració de final d’etapa
1. Tràmit. El dilluns el president Torra va ser jutjat. Vist per a sentència. Ho dic així perquè tot plegat ha passat gairebé com un tràmit. I, tanmateix, és un fet ben excepcional: la primera vegada que un president de la Generalitat s’asseu a la banqueta dels acusats estant en l’exercici de les seves funcions. Tot ajuda a aquest clima d’una certa intranscendència. L’escassa rellevància dels fets jutjats: la negativa del president a retirar una pancarta que després va acabar retirant. El motiu: tan menor com la prohibició de signes partidistes en espais públics durant la campanya electoral. L’actitud del mateix president Torra d’assumir la responsabilitat dels fets: “Sí, vaig desobeir l’ordre perquè era impossible obeir una ordre il·legal”.
El judici ha coincidit amb un moment d’esgotament de l’estratègia de confrontació amb l’Estat que Torra ha fet seva. Una aturada que no només es manifesta a través de la divisió entre els partits independentistes (i en el si del mateix JxCat del president), sinó també amb les mobilitzacions al carrer i amb els efectes estressants de les accions violentes dels dies posteriors a la sentència del Suprem i la seva propagació mediàtica. El seguici d’acompanyants del president als jutjats era molt modest comparat, per exemple, amb les compareixences judicials pel 9-N de Mas i els seus consellers.
L’actitud de Torra transmet una sensació de solitud i aïllament, com es plasmava en la recent entrevista que li va fer la directora Esther Vera, en què la proclamació permanent d’una ètica de les conviccions contrasta amb les contradiccions a l’hora de plasmar-la estratègicament, i les dificultats en l'assumpció del rol institucional que li correspon també hi ajuda. Per això, les paraules finals del president, coronades per l’afirmació “Benvinguda sigui la condemna”, reforcen la idea que Torra busca una sortida per a una posició que li resulta tremendament incòmoda. I que, donada la seva incapacitat per avançar en una estratègia unilateral, prefereix buscar una sortida honrosa per a la seva condició de president testimonial.
2. Rellevància. El judici de dilluns queda així convertit en una modesta oració de comiat d’una etapa: els dos anys d’impàs entre les eleccions del 21 de desembre del 2017 i la sentència del Procés. I, tanmateix, deixa constància d’algunes coses rellevants i preocupants: la normalització de la via judicial en el conflicte català (ja no sorprèn un judici més, encara que sigui per una cosa tan menor) en una context de restricció de llibertats que ve de lluny; la generalització d’una mena de fonamentalisme constitucional que pretén donar un dimensió transcendental a la llei, que per definició és norma de convivència pactada i per tant canviant; i l'assumpció acrítica dels discursos neofeixistes que s’estan acceptant i legitimant d’una manera preocupant, indici inequívoc que no es descarten com passarel·la cap a l’autoritarisme postdemocràtic.
En aquest context, que els arbres no ens impedeixin veure el bosc. Més enllà del conflicte català, la democràcia està amenaçada arreu. I les causes estructurals econòmiques i socials que ho provoquen són perfectament conegudes. La retòrica de les pàtries s’ha convertit en un bon recurs per desviar l’atenció. Els liberals i les esquerres haurien de trobar en aquest terreny àmbits d’entesa. Però les querelles nacionals poden amb tot. Toca defensar la democràcia, de la mateixa manera que toca un canvi d’etapa en aquest país. I Esquerra Republicana té una de les claus: farà passos endavant, sense por al què diran, o s’arronsarà com tantes vegades. Algú ha de tenir el coratge de començar a sortir de l’atzucac. Fer de l’estancament normalitat, mantenir viva la flama a l’espera d’una ruptura ara com ara impossible, consolant-se amb fer uns quants pessics a la imatge d’Espanya, no porta gaire lluny. Només pot dur al desastre o a la malenconia.
