Tombar Rajoy
Filòsof1. Malaltia. “El seu temps polític s'ha acabat”, diu Pedro Sánchez com a argument per justificar la moció de censura contra Rajoy. I segurament té raó. Però un dels indicadors de la profunda crisi política que viu Espanya és que, sent evident que el PP no té avui autoritat per governar, no es veu a l'horitzó cap via alternativa que permeti pensar que les coses es faran d'una altra manera i la democràcia espanyola afrontarà la regeneració indispensable. El pànic del PNB a qualsevol moviment que pugui acostar Ciutadans al poder ens diu que pot haver-hi remeis pitjors que la malaltia, que ja és dir. Evidentment, enmig dels vents autoritaris que corren no només a Espanya sinó a tot el continent, només faltaria que agafés el poder aquesta nova dreta que va de desacomplexada i que per contribuir a fer fora el PP posa com a condició prèvia allargar en el temps i en el contingut el 155 per liquidar definitivament l'independentisme. I certament és poc el que es pot esperar de Pedro Sánchez després d'un any adossat al PP, en un melancòlic intent de ressuscitar el bipartidisme. Què podria fer governant amb 85 diputats si una macedònia de partits de tots els gustos el portés al poder?
2. Estètica. La moció de censura no resoldrà gran cosa però no hi ha excusa per no fer fora Rajoy. Per higiene social i per aquell principi elemental que diu que cal furgar en les contradiccions de l'adversari. Per això em sorprèn que una part del sobiranisme s'hi resisteixi. Estèticament pot ser una decisió encertada, queda bé i harmonitza amb els clixés i estereotips que s'han anat construint aquests anys. Però des del punt de vista polític i, fins i tot, moral, em sembla un error.
L'inefable Rodríguez Ibarra critica la moció de Sánchez: “L'independentisme em preocupa molt més que el que hagi robat el PP”. Forma part de la naturalesa del personatge: els nacionalistes d'arreu sempre tendeixen a col·locar els valors superiors de la pàtria per sobre del respecte a les persones i els abusos de poder, i en nom d'ells tot està permès. Pura misèria política. Ibarra està en plena sintonia amb l'argumentari de Ciutadans i del mateix PP, quan Pablo Casado diu: “No es pot permetre que els espanyols siguin ostatges de Puigdemont i Otegi”. “Ladran, luego cabalgamos”, diuen en castellà. Per això em sembla un error que Elisenda Paluzie faci saber que per a “l’ANC és absolutament igual qui sigui el president de l’estat espanyol”. Potser caldria fer atenció a Daniel Innerarity: “Els independentistes haurien d'aprendre a no subestimar l'adversari i a no tenir pressa”. ¿Encara no han après les lliçons del que hem viscut? ¿Encara no han assumit el que és un estat i el que són els límits del possible? ¿Encara es vol seguir fent creure que la independència és a la punta dels dits i que l’Estat cedirà per esfondrament? Un dèficit d'aquest país ha estat la dificultat de les seves elits econòmiques i polítiques per ser fortes a Madrid i jugar les seves cartes. I sense fer política a Espanya, paral·lelament a l'acumulació de forces a Catalunya, es gairebé impossible avançar. Caldria no oblidar la lliçó del 27 d'octubre: ¿de què serveix proclamar la República si no es té capacitat ni per posar una bandera al balcó?
No contribuir a tombar Rajoy és seguir alimentant una fantasia que només pot dur al fatalisme: creure que el que passa a Espanya no té res a veure amb nosaltres. Doncs sí, el futur es juga i es jugarà en tres camps: Catalunya, Espanya i Europa. I en tots s'hi ha d'estar present i queda molt per teixir. El procés català ha estat un dels factors determinants en l'esfondrament de la casa Rajoy, malgrat que inicialment ell el veia com una assegurança de vida. Per què no donar-li la darrera empenta?
