La transparència de Sánchez i els silencis sonors de la dreta
1. Maroma. Cada cop que apareix en un debat electoral, Pedro Sánchez es fa transparent. Es vol situar tan per sobre dels altres per demostrar que ell governa mentre els seus adversaris es barallen que es desdibuixa, desapareix. Dilluns, cada cop que parlava afegia un nou ítem a una llista de mesures concretes sense solta ni volta, que no construïen cap relat: des de la penalització del referèndum il·legal fins a l’anunci del nomenament d'una vicepresidenta econòmica, des de prometre l’extradició de Puigdemont (que no és competència seva) fins a investir president el cap de la llista més votada (que equival a desconèixer que estem en una democràcia parlamentària en què governa el que suma una majoria en el Congrés de Diputats).
En política el que dona autoritat és un missatge consistent, una idea clara d’on es vol anar i una manera d’explicar-ho que doni motivació i confiança. Des del seu fiasco postelectoral, en què es va ficar en un gran embolic al ser incapaç de formar govern, Sánchez viu en la maroma: intentant aguantar-se amb petits moviments a un cantó –la dreta– més que a l’altre. I així és difícil passar de l'habilitat de l'il·lusionista que agafa per sorpresa l'adversari amb una moció de censura, a la solidesa del corredor de fons capaç de garantir quatre anys de governança.
De fet, Sánchez pateix el mal congènit de la socialdemocràcia, que des que als anys 80 va caure fascinada –model Blair– per la revolució neoliberal, es va quedar sense discurs i encara no ha aconseguit recuperar-lo, instal·lada en la defensa de l'statu quo: no hi ha alternativa. I per molt que l’electorat progressista busqui un projecte per enganxar-s'hi, Sánchez no té res a oferir. És més, el supera la por a tot el que vingui de l’esquerra. Dilluns ho va confirmar fent fàstics a qualsevol senyal d’Iglesias. No para de mirar de reüll a la dreta com si hi veiés la seva salvació. I així Pablo Iglesias té marge per recuperar-se de la ferida del govern frustrat i mantenir posicions. L’electorat progressista volia un govern d’esquerres i Sánchez no ha aconseguit fer creure que la culpa de no tenir-lo és de Podem.
2. Barbaritats. A l’altre cantó, van ser clamorosos els silencis de Pablo Casado i Albert Rivera davant de les solemnitzades barbaritats de Santiago Abascal. La dreta l’ha blanquejat definitivament. Va quedar clar que, per al PP i Cs, Vox és un aliat natural, un membre de la família, i es van cuidar prou de dir-li res que pogués molestar-lo. Es diuen liberals, però recolzen en l’extrema dreta, sense cap mania. Albert Rivera, en caiguda lliure, s'acomiada sense la dignitat de plantar cara a la xenofòbia, al masclisme i al descarat autoritarisme nacionalcatòlic d'un Abascal que se sentia amb dret a tot. Només Pablo Iglesias li va parar els peus.
3. Desolador. Tot plegat un panorama desolador. La política espanyola ha tocat fons en un debat lamentable, amb Catalunya com a coartada de l’autoritarisme d’uns i de les pors dels altres.
Escrivia Santiago Alba Rico, en un article de La Maleta de Portbou, que “per separar-se d’Espanya, Catalunya primer hauria d'ajudar a construir-la”, perquè no et pots separar d’allò que no existeix. Sentint els homenets –ni una sola senyora en escena– que pugnaven en l’espectacle electoral de dilluns, no es difícil donar-li la raó. La política espanyola ha tocat fons i només els queda Catalunya com a coartada per dissimular-ho. En graus diferents, de més a menys, Abascal, Rivera, Casado i Sánchez només van oferir respostes repressives quan es va parlar de la qüestió catalana. I en la seva impotència desfiguren la societat espanyola. ¿Algú es pot creure que la immensa majoria de ciutadans vulguin una via estrictament repressiva per afrontar el conflicte català? ¿Algú es pot creure que només els electors d’Unides Podem volen una solució política, per la via del diàleg, el reconeixement de l’independentisme i l’acord? Doncs sembla que la dreta i el PSOE sí.
