El triomf de la síndria, una advertència francesa
1. Senyals. A França, la dreta anomena els ecologistes "pastèque". És a dir: síndria. Verds per fora, rojos per dins, eterna obsessió de tenyir de vermell allò que no tenen controlat. Macron no va gosar suspendre la convocatòria de les municipals quan la pandèmia ja havia arribat, però no va tenir més remei que ajornar la segona volta amb el país tancat. El retorn a les urnes ha coincidit amb el retorn a les platges i a les muntanyes. Resultat: 59 per cent d’abstenció, rècord absolut a la V República. I, tanmateix, hi han anat pocs, però l’han feta bastant grossa. Els verds s’han endut ciutats de control dinàstic, com la Marsella de Gaudin, la Lió de Colomb o la Bordeus de Juppé. I han donat noves esperances al Partit Socialista amb aliances que han resultat fructíferes i han premiat, per exemple, Anne Hidalgo a París. La desfeta del simulacre de partit de Macron no ha sorprès ningú, però determinarà l’agenda del final de mandat.
Unes eleccions en l’estela de la pandèmia deixen algunes advertències que cal retenir. Sovint a França s’anuncien coses que després acaben arribant a altres llocs. ¿O no va ser allà, per exemple, que l’extrema dreta va fer el camí de la marginalitat cap a la disputa del poder abans que es propagués per tot Europa? El senyal més significatiu és que l’ecologisme surt reforçat de la pandèmia i especialment a les metròpolis i a les grans ciutats. I és important perquè arrela en l’experiència viscuda del confinament i, per tant, en sensacions profundes de les persones. Ara mateix, per progressar en política cal tenir un peu posat a l'ecologisme. I Macron, que era perfectament conscient del fracàs cap al qual anava el seu partit, ho tenia tot a punt per deixar clar que se'n donava per assabentat. L’endemà de la segona volta de les municipals exhibia sensibilitat ecològica reunint els cent cinquanta voluntaris (d'entre 16 i 80 anys) que han fet 149 propostes per al futur de França. Això sí, el que no es pot tocar no es toca. I Macron n’ha rebutjat d’entrada tres, entre les quals evidentment apujar els impostos a les empreses amb més de deu milions de beneficis.
2. Paradoxes. És molt complicat guanyar eleccions municipals –que són les que donen una base sòlida a una organització- si no es té un partit molt arrelat al territori. I La República en Marxa no té implantació. És un moviment que viu de la imatge del seu líder màxim, Emmanuel Macron, que va assolir l'alta púrpura republicana en un vendaval sense temps d’organitzar res. I que depèn totalment dels lideratges personals. Tant és així que l’únic que ha salvat els mobles ha estat el primer ministre Édouard Philippe amb una àmplia victòria a Le Havre. La seva figura va créixer durant la gestió de la pandèmia, en algun moment fent fins i tot ombra al president. I ara Macron es troba amb un dilema. A la V República el primer ministre és el fusible que el president canvia quan les coses van maldades. I resulta que era l’única peça que no estava avariada.
L’ecologisme ha reviscolat un PS en hores baixes i permet augurar que el futur de l’esquerra es tenyirà de verd, com si fos avui el que va ser la socialdemocràcia abans de la revolució neoliberal. És la sintonia del moment i veurem tot tipus d’exercicis per connectar-s’hi, com ja està fent Macron. La qual cosa pot donar als verds un temps de protagonisme i poder fins a ser plenament recuperats i integrats.
De fet, el seu èxit planteja qüestions que transcendeixen el marc francès i ens interpel·len a tots: ¿els seus votants urbans pensen en una nova ciutat o en fugir al camp? ¿El teletreball és realment emancipador? ¿L’ecologisme és socialitzant o pot contribuir al procés d’individualització en curs? Interrogants de futur que ens posen al davant unes municipals fora de temps.