Un cercle mortífer
Filòsof1. Exclusió. Em permeto creuar dos discursos d’origen ben diferent. Escriu el filòsof camerunès Achille Mbembe, figura destacada del pensament postcolonial: “La violència fins llavors més o menys oculta de les democràcies puja a la superfície, dibuixant un cercle mortífer que empresona la imaginació i del qual cada cop és més difícil sortir”. A 'Le Monde' el biòleg i geògraf Jared Diamond cita les quatre amenaces principals per a la humanitat: que algú faci detonar una bomba nuclear, la modificació del clima per l’acció humana, la competència per aconseguir recursos naturals limitats i l’abisme de las desigualtats entre humans. De les quatre, diu, “aquesta última és la més perillosa”.
Tinc la sensació que l’autoritarisme rampant que tots apreciem en les democràcies, del qual es fa ressò Mbembe, està directament vinculat al gran risc que Diamond subratlla: la desigualtat. Encara més, l’autoritarisme creixent té com a objectiu neutralitzar els efectes polítics de la desigualtat i cronificar-la: creant figures d’exclusió que es dona per fet que són irrecuperables, és a dir, que ja no compten: com els immigrants que Casado tracta amb escarni, infrahomes que amenacen la nostra cultura i la nostra societat; o com els sectors desclassats que Trump afalaga alhora que els estreny encara una mica més la corda; o com l’estigmatització d’una civilització quan Macron es planteja regular de manera específica l’islam a França, com si el marc de la llibertat religiosa no fos, en la cultura republicana, exactament igual per a tots.
2. Autoritarisme. L’Estat és poder. Tot poder conté violència. Tant és així que l’Estat és definit com el dipositari de la violència legítima. Per ser legítima ha d’estar controlada. Naturalment hi ha una violència física –objectivable en els seus fets– i una violència simbòlica, més subtil, sovint més difícil d’objectivar. La democràcia conté mecanismes suficients per sublimar el conflicte, de manera que la violència es desplegui de forma excepcional. Però efectivament, d’un temps ençà, per als governants de les democràcies liberals tot és de jutjat de guàrdia: s’endureixen els codis penals, dotant-los de tipificacions cada cop més arbitràries, com el subjectivíssim delicte d’odi; es penalitza la llibertat d’expressió; s’enforteixen les policies; s’acorrala els perdedors fent dels desnonaments el pa de cada dia, i es converteixen en habituals les polítiques d’excepció.
Quina és la conseqüència de tot això? Que la bretxa entre ciutadania i representació creix i es consolida així la via autoritària com a complement imprescindible per garantir la servitud. I aquesta servitud es reforça amb la construcció permanent d’enemics. La paraula –instrument central de la democràcia– perd el sentit. I el camp s’estreny, la societat es fractura. Quan el PP nega al PSOE la condició de constitucionalista vol dir que a la Constitució, tal com ells l'entenen, no hi cap ni la meitat del país. En el diccionari de Casado a la lletra E, a part d’Espanya, només hi ha quatre entrades: 'excloure', 'expulsar', 'empresonar' i 'enquadrar'. I així la democràcia es fa petita, i els demagogs ens venen a dir que cal fer fora la ideologia perquè “està matant la política” (Valls). És a dir, substituir-la pel pensament únic dels que neguen les ideologies excepte la seva pròpia: la que promet autoritarisme i defensa una distopia estructural de la humanitat, la servitud voluntària.
No és nou: quan en un canvi d’època la política és incapaç d’entomar el malestar de la majoria, la llibertat és la que ho paga, i, en conseqüència, la democràcia que havia de ser garantia de llibertat per a tots. No banalitzem la radicalització de la dreta espanyola, perquè és símptoma del desajust estructural entre la democràcia liberal i les noves mutacions del capitalisme. Quan els metges demanen més temps per poder posar la mirada en el malalt i no en l’ordinador, apunten a la qüestió central: o reconeixem la humanitat de totes les persones o la deriva autoritària serà imparable.
