Josep Rull: “No té sentit repetir estratègia. Cal buscar el mateix objectiu per altres camins”

BarcelonaL’empresonament no impedeix a l’exconseller Josep Rull rebre’ns amb un somriure d’orella a orella. Segueix vital, però la conversa a Lledoners no amaga la duresa de la seva situació. Davant la pregunta de què és el més difícil, ho té clar: el càstig més gran és no estar amb els seus fills, amb qui opta pel que anomena “l’estratègia Benigni de La vida és bella ”. Ahir va fer 50 anys a la presó i afirma que “l’única sentència justa és l’absolució”.

¿Com està?

Fort. Amb molta consciència del perquè de la nostra presó. Ens han empresonat per haver defensat unes idees legítimes, per haver sigut lleials al mandat democràtic de la ciutadania. Però és evident que hi ha moments molt durs, sempre vinculats a la llunyania de la família, dels fills, dels meus dos menuts. Repeteixo un consell per als que esteu en llibertat: mengeu-vos a petons els vostres fills, cada dia.

Quina diferència hi ha entre Lledoners i Estremera?

En termes de privació de llibertat, cap. Lledoners és més fosca i angoixant que Estremera. Parlo del mòdul, el pati, les cel·les. M’està costant adaptar-m’hi. Tanmateix, el sistema penitenciari català fa un seguiment més intens dels interns, es nota molt amb l’actitud del personal. Les dades de reinserció a Catalunya són molt sòlides. Però nosaltres som una excepció estrident: som irreductibles, irredempts a l’hora de defensar els drets i les llibertats de Catalunya. Pacíficament. Democràticament.

¿Com passa les hores a la presó?

Estremera era com una mena d’aparcament. Aquí a Lledoners hi ha moltes més activitats programades. Jo m’he apuntat al grup de teatre de la presó. Les cartes són molt importants. Moltes hores que ens reforcen en la convicció que estem servint un poble extraordinari. Dedico una hora al dia al destí de menjador: organitzar-lo, netejar-lo. El comparteixo amb Jordi Turull. Lledoners atorga als interns el dret a una comunicació més al mes amb la família, que per a mi és mitja vida. Els set presos polítics també ens trobem, parlem i escrivim molt, junts. Cada cop serà més important el temps per preparar el judici amb els advocats; ara, més ben coordinats.

Què n’espera, del judici?

Reformulo la pregunta. Què n’hauria d’esperar? Tot el que no sigui l’absolució serà una injustícia. No hi ha matisos. Assumim que no tindrem un judici just, imparcial.

¿Confia en la justícia espanyola?

A l’estat espanyol hi ha milers de jutges solvents que no tenen res a veure amb un Suprem i un CGPJ absolutament polititzats que han abocat Espanya a un ridícul sense precedents a Europa. Els ciutadans espanyols haurien de reflexionar sobre si l’única manera de garantir la integritat de l’Estat és desballestant l’estat de dret. Segons enquestes recents, un 75% o 80% dels catalans consideren que el nostre empresonament és injust. Llibertats, justícia i democràcia: aquest és el gran espai central que hem de posar en valor, abans, durant i després del judici.

¿S’ha adherit a la Crida?

Sí. De fet amb Turull i Joaquim Forn vam participar en la crida inicial per constituir-la. La Crida ha de ser un gran instrument d’expressió majoritària coherent amb l’1-O.

Quina relació orgànica han de tenir la Crida i el PDECat?

D’orgànica, cap. La Crida supera les quotes de partit. Els associats del PDECat ens hi inscrivim a títol individual com milers de ciutadans, de tendències ideològiques diverses, que ja s’hi han sumat.

¿La Crida representarà la dissolució d’un PDECat marcat per l’herència relacionada amb el finançament irregular de CDC?

Que ningú s’equivoqui. La Crida no és la segona refundació de CDC. En coherència, no es planteja la dissolució del PDECat, que és impecable en el seu finançament.

¿Els líders de CDC i el PDECat han renunciat a capitalitzar l’herència positiva de CDC? ¿N’hi ha?

Que no estiguem parlant contínuament de l’obra dels governs de CDC no significa que hi hàgim renunciat. De fet, la gent del PDECat que fa política encarna l’esperit de CDC en tot el que tenia de positiu, tot i ser conscients que ara necessitem una articulació política molt diferent del que va ser CDC.

¿Vostè havia perdut, com el president Puigdemont, la confiança en Marta Pascal?

Pascal, Bonvehí i el seu equip han dut a terme una feina ingent en uns moments duríssims. A l’assemblea del PDECat calia més cohesió que mai i em temo que no ens en vam sortir. Ara hi ha una nova direcció i una comissió delegada, de la qual formo part, i des d’aquesta responsabilitat faré tot el possible per ajudar a recosir, malgrat les limitacions del nostre captiveri. Aquí no hi pot sobrar ningú.

Quina és la diferència programàtica entre la Crida i ERC?

La Crida és un projecte en construcció i hauran de ser les seves bases les que en defineixin la línia programàtica: superar la mentalitat autonomista, construir una gran majoria social a favor de la independència, aprofundir en els valors democràtics de la societat catalana i les seves institucions, definir i començar a construir des d’ara mateix un país nou. Pel que fa a ERC, no ens concentrarem a veure en què discrepem sinó en què coincidim.

El dia 30 d’octubre vostè va anar al seu despatx. Per a què hi va anar?

Per consolidar aquesta idea de visibilitat del Govern i de dignitat institucional d’allò nou que estàvem creant. Va ser molt impactant. Vaig percebre, com mai, l’escalf dels servidors públics. Es va estendre la idea que podríem ser detinguts de manera immediata. Calia garantir que el president i una part del Govern poguessin mantenir la veu pública. És el primer sentit de l’exili.

Vist com ha avançat tot, ¿va ser un error no marxar a l’exili?

No. Partint de la premissa que la nostra prioritat era garantir la integritat física de la ciutadania, vam acordar que era bo que el president i una part del Govern marxessin per garantir la projecció internacional de la nostra causa, mantenir altaveus i posar en evidència, com ha passat a Bèlgica i a Alemanya, l’arbitrarietat i la poca solvència del Tribunal Suprem. L’altra part ens quedaríem i afrontaríem la presó, si fos el cas, emfatitzant la persecució. Cadascú va escollir d’acord amb les seves circumstàncies. Algunes, de personals. En el meu cas, la meva mare és molt gran, i a l’exili difícilment la podria tornar a veure.

Avui l’estratègia entre ERC i JxCat difereix en els calendaris i la pressió. ¿S’han intercanviat els papers?

Les discussions sobre els calendaris no ens han ajudat i no hauríem de tornar a caure-hi. Ni tampoc podem pensar que l’acció ordinària de govern en el marc d’una autonomia limitada és prescindible per assolir els nostres objectius. Ara, hem d’evitar de caure en la comoditat de limitar-nos a gestionar el dia a dia. Sense la pressió innecessària del calendari, no hem de perdre de vista en cap moment quin és l’objectiu i articular les accions més eficaces per fer-lo possible.

El 27-O va quedar clar que el moviment sobiranista no cridaria a la resistència al carrer. ¿Això ha canviat? ¿Va ser l’estratègia correcta?

No s’ha de confondre la resistència amb la mobilització. Hi ha moments en què la resistència és imprescindible. Ho va ser l’1-O. Ara bé, aquestes accions han de produir-se quan siguin útils. Que no hi hagi una crida a la resistència no significa que no calgui una mobilització permanent, ara i en el futur pròxim, per demostrar que no defallim i que continuem compromesos amb la causa de la llibertat, i perquè ningú no es pensi que hem sigut derrotats. La gent ho ha entès i sosté aquesta mobilització permanent, que no ha flaquejat ni tan sols durant l’estiu.

Previsiblement la tensió pujarà amb els judicis. ¿Li preocupa? Què li demana al sobiranisme?

No ha d’augmentar la tensió, tot i que es dispararà la indignació. Els judicis mostraran que estem davant d’una acció de càstig que es mira d’encaixar barroerament en unes lleis i uns procediments que no l’admeten. Veurem la part més fosca de les institucions espanyoles, aquella que alguns creien superada amb la Transició. La indignació ha de donar més força i més compromís. No la dissipem a través de la ràbia o la confrontació. Canalitzem-la constructivament, intel·ligentment. S’ha de traduir en iniciativa política operativa, efectiva.

El president Torra ha amenaçat amb dimitir si no s’aproven els pressupostos i si hi ha una sentència amb voluntat “d’escarment”. Quina opinió li mereix?

Unes eleccions anticipades només tenen sentit si el Govern ha perdut la capacitat de governar. Les forces sobiranistes haurien de fer el possible perquè aquesta capacitat no es perdi i a més es completi. Fer República. Deixem d’especular tots plegats amb avançaments electorals. Estic convençut que comparteixo criteri amb el president.

¿Anem cap a una legislatura curta?

La majoria del 21-D és un patrimoni extraordinàriament valuós per desplegar una acció política republicana. No el negligim.

¿Està disposat a acceptar que el Parlament el suspengui de diputat tal com exigeix Llarena? ¿Com es pot evitar?

Una de les raons del nostre reingrés a la presó va ser la voluntat d’aplicar-nos l’article 384 bis de la llei d’enjudiciament criminal i suspendre’ns com a diputats, tal com havia avançat en termes i terminis l’exministre de Justícia Rafael Catalá. Una autèntica infàmia. Aquest precepte estava concebut per als delictes de terrorisme. Cal preservar la dignitat política del Parlament, dels seus electes i dels ciutadans que ens han votat. En qualsevol cas, crec que no fora convenient acceptar que Llarena hagi potinejat el reglament del Parlament a través del Suprem, que autoritza magnànimament una mena de substitució que no està prevista enlloc, per atenuar la seva responsabilitat davant d’aquesta atrocitat democràtica. Ens hi juguem la separació de poders i el dret de representació política.

¿Creu que el Govern ha de tornar a practicar la desobediència?

Quina desobediència? El Govern està acusat de desobeir el TC, però va obeir el Parlament. Quan dissolen el Parlament de forma espúria i es convoquen eleccions, el poble de Catalunya, amb una participació històrica, revalida la majoria. No ens sentim desobedients. Dit això, és evident que aquella estratègia va topar amb unes limitacions de força que no estàvem en condicions de superar. Per tant, no té sentit que repetim la mateixa estratègia. Cal buscar el mateix objectiu per altres camins.

¿Li va doldre l’acció dels CDR contra ERC, el PDECat i la CUP per exigir desobediència, tenint en compte la situació dels presos polítics?

Els dirigents polítics i els partits democràtics hem d’assumir amb naturalitat que la gent ens exigeixi i ens critiqui, fins i tot quan puguem pensar que les seves exigències i les seves crítiques no estan justificades o no són raonables.

¿Va fer bé el PDECat facilitant la moció de censura contra Rajoy?

Sí. Sens dubte. Fer caure Rajoy i el seu govern va ser un gran acte de dignitat col·lectiva. En el diàleg ens hi trobaran sempre, però el PSOE està remant en sentit contrari a l’entesa: amb el recurs contra les delegacions de la Generalitat a l’exterior, emparant Llarena o amb la fiscalia investigant els Mossos.

Què pot oferir Sánchez si no és el referèndum?

L’anterior govern socialista va propiciar el gran pacte d’autogovern amb Catalunya que va ser l’Estatut del 2006. La situació actual neix de la ruptura unilateral d’aquell pacte per part de l’Estat. Estem, doncs, escaldats. Dit això, crec que el govern espanyol -qualsevol- té unes amplíssimes capacitats per fer una oferta a la societat catalana. Una altra cosa és que tingui l’habilitat o la gosadia suficients per fer una proposta que sigui acceptada per la majoria dels catalans, sobretot tenint en compte que la meitat de la població ja ha trencat emocionalment amb Espanya. Si vol una solució diferent a la independència, és ell qui ha d’elaborar la proposta alternativa i ens ha de convèncer de les seves bondats. I és indiscutible que qualsevol solució haurà de ser votada explícitament per la ciutadania de Catalunya en un exercici efectiu del dret d’autodeterminació.