Incertesa trumpiana

Cada gener intento elaborar un pronòstic per a l’any que comença. Fer pronòstics econòmics és notòriament difícil; però, tot i que puc entendre que Harry Truman demanés un economista manc (perquè no pogués oferir una alternativa amb l’altra mà), fins ara me n’he sortit prou bé.

En els últims anys he predit correctament que, en absència d’estímuls fiscals més forts (que no eren imminents ni a Europa ni als Estats Units), la recuperació de la Gran Recessió de l’any 2008 seria lenta. Per elaborar aquestes prediccions vaig dipositar la meva confiança més en l’anàlisi de les forces econòmiques subjacents que en models economètrics complexos.

Per exemple, al començament del 2016 semblava poc probable que les deficiències de la demanda agregada a nivell mundial, que s’havien manifestat durant els últims anys, haguessin de canviar dràsticament. És a dir, pensava que els pronosticadors d’una recuperació més sòlida es miraven un món de color rosa. L’economia va evolucionar en gran mesura tal com jo vaig pronosticar.

No puc dir el mateix dels esdeveniments polítics del 2016. Durant anys he escrit que, si no es feia alguna cosa per revertir-la, la creixent desigualtat -especialment als EUA, però també en molts països de tot el món- tindria conseqüències polítiques. Però la desigualtat va continuar empitjorant, amb dades tan impactants com la que mostrava que l’esperança de vida als EUA estava baixant.

Aquests resultats els va pronosticar un estudi realitzat l’any passat per Anne Casi i Angus Deaton, que demostraven que l’esperança de vida estava disminuint en grans segments de la població, incloent-hi els anomenats homes nord-americans enfadats del Rust Belt [cinturó industrial del Midwest].

No obstant, com que els ingressos del 90% de la part baixa de la població van estar estancats durant prop d’un terç de segle (i van disminuir per a una proporció significativa d’aquest grup), les dades sanitàries simplement van confirmar que les coses no anaven bé per a un gran segment del país. I si bé els Estats Units es podien situar en la posició més extrema d’aquesta tendència, les coses no anaven gaire millor en altres llocs.

Però, encara que semblava clar que hi hauria conseqüències polítiques, la seva forma i el moment en què s’esdevindrien eren molt menys obvis. Per què la reacció als EUA va arribar just quan l’economia semblava que estava millorant i no pas abans? I per què es va manifestar amb un moviment brusc cap a la dreta? Al cap i a la fi van ser els republicans els que van bloquejar l’assistència als que perdien els llocs de treball com a resultat de la globalització que havien promogut sense treva. Van ser els republicans els que, en 26 estats, es van negar a permetre l’expansió del Medicaid, i per tant van negar l’accés a l’assegurança de salut als més desafavorits. I per què el vencedor va ser algú que es guanyava la vida traient profit dels altres, que va admetre obertament que no pagava els impostos que li corresponien i que va fer de l’evasió fiscal motiu d’orgull?

Donald Trump va comprendre l’esperit dels temps: les coses no anaven bé i molts votants volien un canvi. Ara el tindran: res no serà com havia sigut sempre. Però poques vegades hi ha hagut tanta incertesa. Les polítiques que Trump seguirà encara no es coneixen i, per tant, no es pot dir res sobre si tindran èxit o quines conseqüències comportaran.

Trump sembla entestat a sostenir una guerra comercial. ¿Però com hi respondran la Xina i Mèxic? Trump sap que el que proposa violarà les regles de l’Organització Mundial del Comerç (OMC), però probablement també sap que l’OMC trigarà a legislar en contra seu. I quan arribi aquest moment, els comptes comercials dels EUA ja s’hauran reequilibrat.

Però hi ha un altre actor que pot jugar al mateix joc: la Xina pot emprendre accions similars, tot i que és probable que la seva resposta sigui més subtil. Si es produís una guerra comercial, quines conseqüències tindria?

Trump té raons per pensar que podria guanyar; al capdavall, la Xina és més dependent de les exportacions als Estats Units que no pas a l’inrevés, cosa que atorga als Estats Units un avantatge. Però una guerra comercial no és un joc de suma zero. Els Estats Units també hi perdrien. La Xina pot ser més eficaç amb les seves represàlies per provocar un patiment polític agut. I els xinesos poden estar en una millor posició per respondre als intents nord-americans d’atacar-los que no pas els Estats Units per respondre al patiment que la Xina pugui infligir als nord-americans. Ningú pot endevinar amb certesa qui pot suportar millor el dolor. ¿Seran els Estats Units, on els ciutadans porten força temps patint, o serà la Xina, que malgrat els temps difícils ha aconseguit generar un creixement superior al 6%?

En termes més generals, l’agenda de Trump -amb retallades d’impostos per afavorir els rics més enllà del que la recepta estàndard del Partit Republicà implicaria- es basa en la idea de la prosperitat per als rics, una continuació de l’economia basada en l’oferta de l’era Reagan, que mai va arribar a funcionar realment. Una retòrica fogosa o uns tuits delirants a les tres de la matinada pot ser que alleugin la còlera d’aquells que van ser deixats de banda per la revolució de Reagan, almenys per un temps. Però per quant de temps? I què passarà després?

A Trump li agradaria derogar les lleis bàsiques de l’economia a mesura que emprèn la seva pròpia versió de l’economia vudú. Però no pot. Tanmateix, mentre la primera economia mundial lidera el camí cap a aigües inexplorades durant l’any 2017 i els vinents, seria temerari que un mer mortal intentés fer un pronòstic, a part d’indicar el que és obvi: quasi amb tota seguretat les aigües seran turbulentes, i moltes -si no la majoria- de les naus pilotades per grans especialistes hi naufragaran.

Copyright Project Syndicate