Els joves, motor del canvi al món àrab
Fa quatre anys, l’anomenada Primavera Àrab posava en relleu una joventut compromesa, mobilitzada i reivindicativa, punta de llança d’un canvi polític que s’havia de consolidar després de l’enderrocament de diversos règims autoritaris. Avui, a part del cas tunisià, la inestabilitat política, la guerra i el terrorisme predominen. Sembla com si res -o ben poc- hagués canviat i l’eufòria del principi hagués deixat pas no tan sols a una considerable decepció sinó també al retorn de la normalitat, una inèrcia quotidiana que dissipa els anhels de lluita democràtica.
La temptació és tornar a mirar el món àrab amb un prisma estàtic: els conflictes són perennes, l’autoritarisme persistent i el conservadorisme la norma general. Però aquesta foto aparentment fixa eppur si muove.
Les transformacions poden anar precedides de big bangs, revolucions i grans esdeveniments històrics, però també poden produir-se gràcies a forces subtils, gairebé imperceptibles, però finalment igual d’efectives. Les dinàmiques demogràfiques, socials, creatives o de gènere són forces de canvi reals, sovint ignorades. Més enllà dels sotracs polítics, el canvi social està en marxa des de fa molt temps i un dels seus principals motors són els joves.
Amb una mitjana d’edat de 23 anys i un terç de la població menor de 15 anys, les societats àrabs són eminentment joves. És difícil traçar un perfil de tota una generació en països tan diversos com el Iemen o Tunísia. I visualitzar-los com un bloc i amb dicotomies simplistes (revolucionaris laics o extremistes religiosos) només pot conduir a l’error. No obstant això, hi ha alguns trets que permeten explicar qui són i com transformen el seu món.
Són la generació àrab més ben formada de la història, nascuda als inicis de la dècada dels noranta. Són orfes de projecte polític, a causa del fracàs de les polítiques postcolonials i del declivi de les ideologies que van seduir els seus pares i avis. Són també la generació més ben connectada i amb més recursos per informar-se fora dels canals tradicionals d’informació, controlats per la narrativa oficial. La televisió per satèl·lit, la telefonia mòbil, la connectivitat permanent i les noves tecnologies els permeten travessar fronteres físiques, ideològiques, lingüístiques i culturals. Són creadors de llenguatges i icones pròpies, híbrids entre els cànons de la cultura global i els estàndards locals.
És aquesta generació la que posa en dubte la validesa de les jerarquies existents i que ha sabut engendrar una nova manera d’entendre les tradicions sense renegar del llegat cultural, articulant sense complexos valors tradicionals com el sentiment religiós o les identitats primàries amb la voluntat de transformació social. Són moderns sense renunciar a ser autèntics i han sabut conquerir nous espais i formes d’expressió. Es manifesten al carrer, protestant, pintant grafitis o cantant. Són activistes, periodistes, blocaires, rapers, cantants folk, heavies o músics tradicionals, cineastes, escriptors... Són joves que defugen el discurs victimista postcolonial i es rebel·len contra un ordre social que agonitza, i ho fan des de múltiples ideologies i sensibilitats. Alguns tenen fòbia al lideratge, altres abracen ideologies d’esquerres, nacionalistes, islamistes, anarquistes o directament defugen qualsevol adscripció ideològica, i en cap cas han aconseguit una representació política destacable.
Malgrat tot, però, han experimentat alguns moments de llibertat i han comprovat la força de l’acció col·lectiva davant les jerarquies: han trencat les normes familiars, les noies han desafiat el patriarcat, i en general han denunciat l’apatia de les generacions anteriors amb l’autoritarisme. En definitiva, han construït un imaginari col·lectiu que és el fonament d’una societat diferent, han protagonitzat un canvi de sensibilitats que és precondició per a la transformació democràtica i han promogut una ciutadania activa i participativa.
Les velles pràctiques són tossudes però els joves les continuaran qüestionant: alguns al carrer, altres des dels moviments socials, alguns combatent la repressió des de l’activisme o l’art, altres fent vagues de fam des de la presó on volen silenciar-los. Ells són els nous subjectes polítics que des de dins estan transformant les estructures socials i que, a la llarga, aconseguiran canviar la seva realitat. Si no, temps al temps.