Joves que no poden deixar de ser-ho

Hi ha una generació de joves, nascuda a partir de 1985, que o bé va començar la seva carrera professional a l’inici de la Gran Recessió, o ho fa ara en plena crisi del coronavirus. Uns anys clau de formació o incorporació laboral que venen marcats per la destrucció d’ocupació i la precarietat. Una generació que l’any 2017 la Comissió Europea assenyalava que estava en risc real de viure per primera vegada pitjor que els seus pares, i que ha vist complertes moltes de les pitjors profecies.

L’impacte de la crisi del covid-19 pot tenir conseqüències a llarg termini per als més joves. Un dels grans determinants dels ingressos d’una persona al llarg de tota la seva vida són les condicions que tenia en els primers anys al món laboral. Sens dubte el coronavirus ens ha afectat a tots, però hi ha diferències generacionals que no podem oblidar. Per començar, l’atur. Tradicionalment, i fins i tot en èpoques de creixement, el nostre percentatge d’aturats doblava el de molts països europeus. I això era especialment greu per als més joves. Ara mateix, gairebé la meitat dels menors de 25 anys a Espanya voldrien treballar i no tenen feina. Una dada que ens situa ja des de fa mig any com el país de la Unió Europea amb més atur juvenil.

Al principi d’aquesta crisi, i de la mateixa manera que va passar fa 10 anys, les primeres feines que es van destruir van ser els contractes temporals dels menors de 40 anys, i amb un nivell educatiu baix. Es tracta d’un col·lectiu de treballadors que ja havia estat molt afectat per la crisi anterior, per la qual cosa el coronavirus ha agreujat unes bretxes socials que ja existien.

Que els contractes temporals siguin els primers a eliminar-se quan la incertesa augmenta és normal. I també ho és que la gent que comença a treballar tingui, en general, més feines temporals. El problema ve quan la temporalitat és extremadament alta des de fa dècades i en el cas dels joves supera el 60%. Una temporalitat vinculada, a més, a salaris que no augmenten ni quan hi ha una recuperació econòmica, cosa que aprofundeix una bretxa d’ingressos que afectarà la capacitat de realitzar projectes vitals com marxar de casa o formar una família.

Si tenim en compte la població en risc de pobresa -aquells que viuen amb menys del 60% de la mitjana d’ingressos de tota la societat- al llarg de la crisi del 2008, podem veure que aquest indicador es va disparar especialment per als menors de 24 anys, incloent-hi nens i nenes. En canvi, els majors de 64 van veure com el seu risc es reduïa. No necessàriament perquè fossin més rics, però en un país més empobrit les pensions van funcionar com una xarxa de seguretat.

Trigarem a saber com han variat els ingressos totals al llarg d’aquest any de crisi, però CaixaBank ha presentat aquest mes un Monitor de desigualtat juntament amb la Universitat Pompeu Fabra que segueix a temps real l’evolució d’uns tres milions de nòmines domiciliades a l’entitat bancària. Així podem veure com la crisi del coronavirus ha afectat els nivells de desigualtat d’aquestes persones. I, novament, observem que la caiguda dels ingressos és especialment pronunciada per als menors de 30 anys, que ja partien de nivells més baixos. Més del 42% van passar de tenir ingressos mitjans a ingressos baixos, o de tenir-ne de baixos a quedar-se sense. Aquests percentatges es redueixen a la meitat si mirem com han evolucionat els ingressos dels majors de 50 anys.

Les transferències rebudes del sector públic -principalment els ERTO- no aconsegueixen reduir l’efecte desigual que la crisi té entre els diferents grups d’edat. La despesa pública al nostre país té un impacte redistributiu molt baix: aconsegueix reduir el risc de pobresa principalment entre els majors de 65 anys, però en els nens i joves aquest impacte és gairebé nul.

Tenim un estat del benestar contributiu, en què el que rebem depèn en gran mesura del que hem aportat, i això es vincula a la nostra participació al mercat laboral. Les desigualtats laborals es mantenen, per tant, a l’hora d’obtenir prestacions de l’Estat. Al dissenyar polítiques públiques, especialment en un context de crisi, cal tenir present l’impacte generacional que tindran. Per exemple, amb mesures no vinculades a les cotitzacions. No es tracta d’una revenja generacional, ni de pensar en termes d’una generació contra una altra, sinó de plantejar els reptes comuns que tenim com a societat i el benefici de superar-los, tenint en compte les necessitats de tots.