Unzué: "M'agrada la idea de deixar pòsit en un jugador"

Esplugues de LlobregatPenja el telèfon i s'acosta al punt de trobada amb l'ARA. Obre el cotxe i hi deixa el mòbil. "Així estarem tranquils, que aquests aparells ens controlen les 24 hores", diu. I somriu. Juan Carlos Unzué vol conversar posant-hi tots els sentits. Li passa com amb el futbol, i ja fa 30 anys que el viu professionalment, com a jugador i en diferents rols tècnics. Després de l'estiu sembla que li espera un any de descans i reflexió. "M'anirà bé".

S'ha acabat l'etapa a Vigo. En quin punt et trobes, ara?

Ara és temps de descansar i tinc la sensació que aquest temps de descans serà més llarg, finalment. També estan sent setmanes de reflexió, de pensar en el que he fet, com ha anat l'última experiència i comparar-la amb la que vaig tenir a Sòria com a primer entrenador. Durant l'any ja he anat parlant amb la meva gent, per veure què ha agradat i què ha agradat menys de la meva gestió. Es tracta d'escoltar, i d'escoltar a tothom, no només als que et diran el que vols sentir. Amb tota aquesta informació, intentaré fer una reflexió sobre la meva manera de funcionar durant l'any i sobre si hi ha possibilitat de fer-hi certs matisos, que crec que sí. Si toca descansar, que tot sembla indicar que sí, ja tinc al cap el pròxim repte, que és intentar ser capaç de portar a terme tot el que he reflexionat.

Quines dificultats t'hi has trobat, a Vigo?

La màxima dificultat, potser, és que jo agafava un equip que havia tingut èxit i que n'havia tingut fent, en algunes fases del joc, coses diferents de les que jo volia fer. I això requereix temps i bons resultats, sobretot al principi, perquè tothom s'adapti amb més rapidesa. Fent reflexió, però, crec que els nostres millors partits van ser entre setembre i novembre, quan ens vam merèixer més punts dels que vam aconseguir. A partir de llavors crec que tot es va fer més lent, va costar més.

Apareixen els dubtes, potser.

Sí, però no tant en el jugador com en l'entorn. Sembla que no, però sí que condiciona. Que la gent, enlloc d'esperar en silenci a veure què li ofereix el jugador, fes aquell rum-rum, va fer que tot costés una miqueta més. Després vam enganxar una fase de resultats millors, però van ser en partits en què vam poder pressionar a dalt. I per això cal que el rival vulgui sortir jugant. Vam fer el millor equip possible per jugar aquesta mena de partits i la tria va donar èxit, i els jugadors que fins llavors havien donat el nivell, van abaixar una mica el ritme veient que no jugaven tant seguidament. Quan després vam tenir partits per portar més el control, amb aquests altres jugadors, ens va costar una mica més. En moments puntuals no hem tingut la sort d'estar encertats. Però no m'escudo en la sort. Al final, la classificació et posa al lloc que mereixes.

¿Fins a quin punt us perjudica, als entrenadors que ja heu anat marcant un segell, que se sàpiga que teniu uns comportaments innegociables en els vostres equips?

Tinc la sensació que hem jugat partits molt bons i molt diferents. Hem tingut un tipus de partits en què hem fet el més difícil, que era posar-nos al davant, però després no hem tingut aquell encert de treure'n un resultat positiu. I en altres partits, els de la pressió alta, no hem sigut tan efectius com en altres dies. Crec que hem sigut un equip que ha sigut capaç de jugar diferents tipus de partits. Crec que la classificació acaba enganyant una mica, per la part final.

En Wass jo hi reconeixia coses de Rakitic i Sergi Roberto. La parella Aspas-Maxi era una mica com Messi-Suárez. Com si una mateixa solució viatgés amb l'entrenador.

D'aquests tres jugadors, si et soc sincer, he intentat tocar-ne el mínim possible. Jo el que intento és donar als jugadors una informació que els faciliti el joc, però també miro els detalls que ells tenen. A la pretemporada vaig veure sinergies concretes que es generaven soles. Que la banda amb Hugo Mallo, Wass i Aspas no havia d'incidir gaire en la meva idea perquè no tenia sentit tocar coses que ja funcionaven. Per què he de posar-hi gaire matís? Intentes reestructurar la idea prèvia que tens a còpia d'observar aquestes sinergies. De vegades estan creades, però d'altres les has d'anar construint tu.

Concretament en això, hi ha molta diferència entre ser el primer o ser el segon entrenador?

Aquesta experiència m’ha confirmat el que ja vaig sentir a Sòria. No sé si hi ha gaires entrenadors que hagin tocat tants rols diferents dins d'un 'staff' tècnic però, en parlis amb qui parlis, et dirà que la diferència entre ser el primer entrenador o qualsevol altre rol és un món. Quan tu ets el líder, sobretot en els moments de dificultat, és quan tothom està esperant que diguis o facis alguna cosa. Després ja és cosa de com portis tu la professió. No soc ningú excepcional, a molts amics també els passa. És molt més difícil desconnectar quan ets l'entrenador principal. Hi ha una tensió diferent. Et saps el primer responsable, per bé i per mal. Quan he sigut segon entrenador del Barça, amb totes les responsabilitats en l'estratègia i altres detalls que tenia amb Luis Enrique, he viscut molt més tranquil que ara com a primer a Vigo. Però resulta que, malgrat el patiment, vull seguir sent primer entrenador. Alguna cosa hi ha que ens crida l'atenció, que ens atrau.

Sentir que hi incideixes de debò.

Segurament. El que veig és que ser primer entrenador és el més semblant al sentiment que tenies quan eres jugador. Està tot molt allunyat, no té res a veure la vinculació que tens quan ets dins del camp i quan n'ets fora.

¿Fins i tot per a qui ha sigut porter?

Sí, fins i tot! No té res a veure! Ets dins del camp, estàs jugant, estàs decidint què passa en cada moment. L'entrenador té el seu moment de decidir, faràs l'alineació, però els jugadors després decidiran. La diferència és enorme, però el que més s'hi acosta és ser primer entrenador. Fa un parell d'anys m'ho preguntava: per què vols ser primer entrenador? Jo ja sabia què era, per què tornar-hi? I crec que té a veure amb la voluntat de donar algunes de les coses que has après, que has absorbit. Que una informació que puguis donar faci que un equip o un jugador se senti millor. Crec que és la satisfacció més gran que he trobat. Més enllà d'aquest punt de narcisisme, que també hi és, crec que el que em deixa marca per ser entrenador és aquesta mena de pòsit que deixes. Va amb l'edat, també, que a mesura que et vas fent gran trobes més plaer a donar que a rebre. I no deixa de ser una altra manera de rebre, en el fons. I aquesta és la sensació, que el que te'n queda és una recompensa més humana i menys material.

Cal maduresa per a això.

Sí, esclar, calen anys. Recordo una anècdota de Bilardo en la meva època al Sevilla. Quan jugàvem el partidet contra els juvenils, es posava a caminar al meu costat i anava mirant el futbol amb mi. I em preguntava: "¿Ja ho sap, vostè, per què em poso aquí?" Em deia que la del porter era la posició des d'on es veia millor el futbol. Uns mesos més tard em va demanar si creia que ell era bon o mal entrenador. Estàvem en ple partit! I jo: "Home, míster, vostè és bon entrenador". I m'insistia en per què. Sempre m'he fixat en la manera com els entrenadors tracten tot el grup i com reben aquesta gestió els que no juguen, i amb ell veia tothom content. Ell em deia: "No, no, és això. Vostè sabrà que jo soc bon entrenador quan jo no hi sigui. Però, sobretot, ho sabré jo quan vegi en un jugador alguna cosa que jo li he ensenyat". Aquest és el pòsit. Tant és qui l'entreni llavors, que al jugador li ha quedat alguna cosa teva. S'hi fixava molt. Un cop vam veure un Boca-River junts i, en una acció, em va dir. "Has vist aquell jugador? És dels meus". I jo el mirava i sí, feia coses, tenia detalls, que eren seus. Eren les seves consignes! Era boníssim, en això.

De tota manera, això sovint depèn del 'feeling' que es tingui amb un jugador. Hi ha qui rep millor el missatge i en qui inverteixes més temps, per dir-ho d'alguna manera.

Sí, m'ha passat a Vigo i ja em va passar a Sòria. Però és que molts cops és millor així. Alguns jugadors són més eficients com menys informació els donis. Durant la setmana ja vas dient-li coses i, quan arriba el partit, li dius quatre consignes i les agafa de seguida. I hi ha altres jugadors que a la segona cosa ja s'atabalen. Amb aquests només vas al detall petit. És com un metge, has de donar a cadascú la dosi correcta. I això ho treus d'observar, d'escoltar. Es va agafant amb els anys, amb l'experiència.

¿L'experiència l'agafaràs lluny de Luis Enrique? Sigui quina sigui l'oferta per l’asturià, ¿el binomi no seguirà?

Jo mai diré mai a res. I em sento un privilegiat perquè, al llarg de la meva carrera, i especialment en l'última etapa, he pogut decidir què em venia de gust fer. En molts casos vaig haver de parlar amb els clubs, perquè tenia contracte i el que somiava a fer no podia fer-ho on era. I m'han donat la llibertat per prendre aquestes decisions. Ara estem igual: ja fa més de trenta anys que estic en això, i la situació familiar i econòmica em permet triar què vull. I és el que et deia abans: formar part d'un 'staff' m'ha aportat moltes coses, però ara tinc un repte al cap i vull veure si ho puc fer millor. També et dic que, si sento que arriba la persona i torno a veure que puc ajudar… Però no soc gaire de mirar tan enllà. El que passi depèn de tantes coses! Que també anirem fent anys i no em veig amb més de seixanta entrenant!

Vas poder anar al Girona.

Que s'hagin mogut coses és una satisfacció. Vol dir que algú ha vist el que ha fet el teu equip i li ha agradat. Ara serà un bon moment per descansar i per reciclar-me, perquè durant tots aquests anys he estat contínuament treballant. Ve un any interessant, vull fer coses que m'ajudin per a la pròxima experiència. Cal evolucionar i de vegades aquesta evolució ve des de la calma.

Quin entrenador tens ganes d'anar a veure entrenar?

Una de les coses que vull fer aquest any és intentar contactar i veure entrenadors que dominen altres conceptes del joc que jo no domino tant, conceptes sense pilota i amb l'equip replegat. Que els conceptes són semblants, però no els matisos, els detalls, com ho treballa. Per a mi aquesta és la diferència: veure alguna cosa o conèixer-la bé. És la sort que he tingut al Barça: que he pogut aprendre i assimilar moltes coses del joc. Entendre per què es fa, quan ho executes.

Però sense els jugadors del Barça es pot fer igualment?

El que jo he vist és que, fins i tot als jugadors de primeríssim nivell i als millors del món en aquesta manera de jugar, algunes indicacions els han ajudat. Si ells senten que la informació de l'entrenador té sentit, no pateixis que enganxaran el concepte i el duran a terme. Això també és bonic, que fins i tot a aquests equips els pots modelar. Que com menys nivell tinguin els jugadors, més informació necessiten, sí. Amb els grans jugadors, en el 90% de les accions sents que juguen i que no et necessiten, però en el 10% sí que cal que hi siguis. I sempre dic que, com més amunt ets, més difícil és. La gent tendeix a pensar que amb aquests jugadors és fàcil guanyar, però és que amb aquests jugadors tens l'obligació de guanyar cada dia. Tu saps què vol dir, això? Això no ho sap ningú fins que no ets a dins.

L'exemple és Valverde, enguany. Perquè al Barça no només és guanyar. És guanyar jugant bé.

Exacte, perquè si no es qüestiona tot. Ho he tingut sempre claríssim, com a jugador, com a entrenador i com a secretari tècnic, que no ho he sigut mai, però n'he parlat. Al Barça tot és molt fàcil, i no. Com més amunt ets, més difícil és. Només cal mirar el que arrosseguen, a efectes mediàtics, aquests equips gegants i el que generen els petits. La diferència és gran.

Amb la premsa sempre has optat per un to didàctic. Cal, això? ¿Que els entrenadors sentin que poden explicar-se més? Al final, l'adversari ja t'ha analitzat, no prepara el partit de la teva roda de premsa.

La manera com jo ho entenc és que, si nosaltres no expliquem què volem fer, la gent no entendrà què passa. Esclar que hi haurà gent que no ho voldrà entendre, perquè anirà a l'estadi amb ganes de veure un espectacle i veure el seu equip guanyar. Es tracta de trobar un equilibri. Jo no tinc res a amagar. No diré què faré el dia abans, però després, per què no? Que això del futbol tampoc és tan fàcil com saber si un equip fa o deixa de fer, i la teva idea de joc no la pots canviar d'un dia per l'altre. Tots ens anem coneixent, però sí, d’acord, el Celta d'Unzué voldrà sortir jugant, però ¿jo tinc un equip per pressionar-lo a dalt? Al final tu has de decidir el que et beneficia a tu, i tant és si ho has explicat abans o no. La gràcia és en els matisos, en els petits ajustaments que fas per a cada partit concret.

Què n'esperes de Machín al Sevilla?

Primer de tot, espero que li vagi bé. Era el moment perfecte de sortir del Girona, i no era fàcil fer-ho. Segurament tampoc era fàcil quedar-se, ni per a el Pablo ni per als jugadors. Va a un club d'un nivell superior, s'ha guanyat amb escreix aquesta oportunitat. Ell té una idea i un sistema, però tampoc es tancarà. És el que dèiem, després tot són matisos. Què faràs quan jo tingui la pilota? Què faràs quan la tinguis tu? Hi ha tantes variables! Sí, pots tenir defensa de tres, però fixa o la mous? O de cinc, o de quatre? Et pugen els laterals o no? Evidentment, si té la possibilitat, el Pablo intentarà portar jugadors que entenguin la seva idea, però és prou flexible. Tindrà més exigència i el dia a dia al Sevilla no és senzill, i més amb el moment que viu el Betis. És fantàstic el que hi ha fet Quique [Setién], i amb aquests matisos que dèiem. Ha anat canviant cosetes però sense tocar la idea, que sempre ha sigut la mateixa. Jo sempre voldré que li vagi bé a la gent que vol proposar, perquè entenc que és més difícil i, per a l'espectacle, és més bonic. Potser és egoista, perquè és com a mi m'agrada jugar, i el futbol m'ha ensenyat a respectar qualsevol manera de jugar i de guanyar. Al final, has de jugar com tu sentis el futbol, i jo sento el futbol que sento perquè, per circumstàncies de la meva carrera, m'he fet meu aquest futbol.

Què et va semblar la sortida de Zidane del Madrid?

De Luis Aragonés me'n va quedar una frase: que cal saber quan s'arriba als llocs i quan se'n surt. És el que ha fet Zidane, o el que van fer Guardiola o Luis Enrique en el seu moment. És difícil decidir marxar quan s'està guanyant.

És valentia?

Més que valentia o covardia, és intel·ligència. I segurament hi ha un punt d'egoisme, però també d'altruisme. Primer ho fas per al teu bé, però també ho fas per al benefici dels jugadors i del club.

És el que ha fet Iniesta?

Una cosa és ser jugador de futbol i una altra cosa és ser Andrés Iniesta. És un noi intel·ligent, segur que ha donat moltes voltes a la decisió. I el que ha fet és d'una gran fidelitat al Barça. Encara puc jugar a un alt nivell però no vull enfrontar-me al meu club. No vull ser rival de l'equip de la meva vida, i allà on va sent que té coses a aportar. Si és la decisió d'Iniesta, serà bona decisió.