Juana Dolores, la revolució es fa sense calces

Terrassa"Escandalitzar és un dret i ser escandalitzat és un plaer. Qui rebutja el plaer de ser escandalitzat és un moralista", deia el cineasta Pier Paolo Pasolini en la seva última entrevista televisiva, poc abans de morir. La seva màxima travessa el debut teatral de Juana Dolores Romero (El Prat de Llobregat, 1992), que aquest divendres s'ha estrenat al festival Terrassa Noves Tendències (TNT) i que al novembre es representarà a l'Antic Teatre. Durant l'hora i mitja llarga que dura l'espectacle i guiant-se per les paraules de Pasolini, JUANA DOLORES, massa diva per a un moviment assembleari busca escandalitzar, provocar i sacsejar el públic. Ho fa amb imatges potents: des del moment d'entrar a la sala, en què l'artista jau a l'escenari ensenyant el cul i emetent sons guturals, fins a l'instant en què es precinta els genolls amb una senyera o bé en les nombroses ocasions en què obre les cames i exposa el seu cos nu.

Juana Dolores Romero va situar-se d'un dia per l'altre en el focus del sector cultural català. Una entrevista publicada a la revista digital Núvol va convertir-la en un fenomen abans i tot que es publiqués el seu primer poemari, Bijuteria (Galerada) –guardonat amb el Premi Amadeu Oller de Poesia 2020–, i que estrenés la seva primera peça teatral. Per això aquest divendres no ha sobtat veure entre els espectadors gent del món escènic com l'actriu i regidora de Cultura de Terrassa, Rosa Boladeras, la directora del festival Sismògraf d'Olot, Tena Busquets, i l'exdirector del TNT, Pep Pla. Les expectatives per ser els primers a descobrir el vessant teatral de Romero suraven en l'ambient.

L'espectacle deixa clar d'entrada que "la lengua materna no tiene sustituto", i Romero utilitza pràcticament tota l'estona el castellà per invocar Marx, Stalin, Lenin, Marilyn Monroe, l'Evangeli i Beyoncé. La tria de l'idioma no és banal, com tampoc ho és haver escollit L'origen del món de Courbet com a teló de fons, ni modificar-ne una part essencial cap al final del muntatge. Amb les performers i actrius Angélica Liddell i Agnès Mateus com a clars referents, Romero engega una metralleta de paraules que remeten a l'amor, l'acceptació materna, la identitat i la tradició. "Este no es mi nombre" repeteix a batzegades l'artista just abans de ruixar amb esprai vermell i groc una cadira per asseure-s'hi nua mentre encara no s'ha assecat.

A través d'un abrandat playback de cançons com Soy minero, d'Antonio Molina, o l'Himno a Andalucía de Rocío Jurado, Romero treu l'orgull de classe treballadora i dels orígens familiars amb escenes explosives i carregades de ràbia, de llàgrimes i de saliva: "El asco es un sentimiento pequeñoburgués contrarevolucionario", etziba al final d'uns llargs espasmes, d'escopir en un bol de cristall i de fer rebotar els genolls –embolicats amb una bandera catalana– contra el terra de l'escenari. JUANA DOLORES, massa diva per a un moviment assembleari és una veneració al personatge de l'artista enfadada, incompresa i embolcallada per les pròpies arrels, que se sent expulsada del món i que, quan ja ho ha dit tot, no té cap necessitat de sortir a escena a saludar.