Leviatan o l’estat monstre
Els silencis de la transició política camuflats a la Constitució semblen haver saltat pels aires. Des de fa anys es revisa críticament el consens assolit el 1978, que va obligar a moltes renúncies i ambigüitats que avui paguem amb noves crisis polítiques. L’origen del conflicte actual es remunta al fet que Catalunya no pogués constar com a nació a la Constitució, tal com anys més tard establiria l’Estatut d’Autonomia retallat pel Tribunal Constitucional. Aquell silenci ha durat quaranta anys. Les lleis estan fetes per ser revisades a la llum de les noves demandes socials i totes les generacions tenen el dret d’imaginar el seu futur repensant críticament el marc que les ha vist néixer.
A principis dels anys noranta, a la Facultat de Ciències Polítiques de la Universitat Autònoma de Barcelona regalaven exemplars de la Constitució i de l’Estatut d’Autonomia perquè els estudiants poguéssim escrutar tots els racons d’un Estat complex. Eren anys olímpics i es revisava amb una certa satisfacció la transició política. No era una mirada acrítica, al contrari: es parlava de concessions i del preu del consens. A les classes d’història constatàvem amb estupefacció que, al llarg dels dos darrers segles, no hi havia hagut a Espanya un període pròpiament democràtic que servís de tradició. Els manuals clàssics sobre la modernitat parlaven insistentment dels estats nació. Però, aquí, Espanya era un estat i Catalunya, una nació. Estat, nació i país ja eren llavors conceptes polisèmics però nosaltres, entre nosaltres, més o menys ja ens enteníem. Al cap i a la fi, ¿quin país no està construït sobre silencis, ambivalències i equívocs?
Arreu, l’estat és el responsable de garantir els drets i les llibertats dels seus ciutadans, però també és el que posseeix el monopoli de la violència legítima. Des de Catalunya s’ha menystingut la capacitat repressora de l’aparell de l’Estat, que, com recorda Giorgio Agamben, és qui té el poder de decretar l’estat d’excepció. Després de la violència de l’1-O, la suspensió de l’autonomia i l’empresonament de part del govern de la Generalitat de Catalunya, l’Estat ha apostat per accentuar la seva cara repressora.
A mitjans del segle XVII, Thomas Hobbes va imaginar un estat que fes front a l’anarquia de la guerra dels homes contra els homes. Va inspirar-se en el Llibre de Job per treure’n la imatge d’un monstre marí que es diria Leviatan, i que des de llavors ha passat a ser sinònim d’estat absolut i omnipotent. “Els pactes que no descansen en l’espasa no són més que paraules”, deia Hobbes. El Leviatan és el garant de la seguretat dels ciutadans i ha de tenir el poder suficient per esclafar la dissidència per tal de mantenir l’ordre, si cal.
Amb les seves accions repressores, l’Estat sembla haver renunciat a la cultura del diàleg que va permetre la Transició, recorda que no es pot donar mai cap dret polític per descomptat i confirma que, en política, el progrés no és mai lineal i pot ser reversible d’un dia per l’altre.
