Orgull de classe
Politòloga“Jo sense tu i tu sense mi no som nosaltres”. Aquesta és una de les reflexions que es van poder sentir aquesta setmana a la Fabra i Coats, a la presentació del programa 'En residència' en què un grup d’adolescents de diferents instituts de Barcelona ha treballat amb un creador de la ciutat al llarg d’un curs escolar. Concebut originàriament per l’associació A Bao A Qu sota l’impuls de l’Institut de Cultura i el Consorci d’Educació de Barcelona, 'En Residència' és un projecte exemplar que, amb el temps, ha anat ampliant la xarxa d’entitats culturals i educatives implicades.
La principal virtut del projecte és bastir ponts entre la cultura i l’educació, dos àmbits que tradicionalment han tendit a treballar de manera aïllada. Avui, quan les noves tecnologies han revolucionat la manera d’aprendre i ensenyar i l’educació ja és una activitat per a tota la vida, la proximitat entre la cultura i l’escola és més necessària que mai. El programa té lloc en hores lectives i al llarg de tot un curs, amb la convicció que la clau del gest educatiu rau en la continuïtat, els processos llargs i la sedimentació dels aprenentatges. A més, diversos equipaments culturals de la ciutat com la Sala Beckett, la Fundació Miró i el MNAC hi participen activament, demostrant que les parets dels museus i les escoles són avui molt més porosos.
Dimarts a la Fabra i Coats, en el marc del Festival de Poesia de Barcelona, es presentava el projecte 'Orgull de classe' dels instituts Milà i Fontanals, Narcís Monturiol i Josep Comas i Solà, on han treballat Maria Arnal, Martí Sales i Anna Pantinat, respectivament. La barreja d’adolescents de diferents instituts és tota una declaració d’intencions: el contacte entre persones d’entorns socials i culturals diferents és un acte de creació de ciutadania. “Recordo el dia en què vaig saber que tenia dos països”, afirmava un dels nois. “Potser els humans som dimonis”, es preguntava una altra de les noies. L’efecte més evident d’aquest programa en els estudiants és el canvi d’actitud respecte qualsevol tipus de manifestació cultural. Un dels adolescents es declarava “entusiasta de les coses inútils”.
Llegint en veu alta, molts dels alumnes parlaven de la por. Daniel Pennac deia fa uns dies a Barcelona que erradicar la por dels estudiants hauria de ser el principal objectiu de l’educació. Segons l’escriptor francès, el debat educatiu tendeix a ser excessivament moralitzador i la solució a la segregació o al fracàs escolar passa per la cultura. La seva aposta personal és el teatre, una disciplina que afavoreix el treball col·lectiu i rescata l’alumne de l’aïllament dels mòbils o dels problemes del seu entorn. Per a ell, cada escola hauria de tenir una companyia de teatre. Treballar en grup i saber exposar-se en públic ajuda a perdre la por, a guanyar autonomia i a aprendre en llibertat. Però el teatre és també el respecte per la llengua, que és la millor manera de respectar els altres. L’'Orgull de classe' és l’orgull de donar veu, és l’orgull de prendre la paraula.
