Judith Butler: “Cap de nosaltres repararà el món sol”

Com està vivint aquesta situació? I, en general, com s’està vivint l’emergència sanitària del covid-19 als Estats Units?

Personalment estic bé, però moltes persones als Estats Units no ho estan. No tenim una assegurança mèdica garantida, per la qual cosa molta gent no ha rebut una bona atenció mèdica i ara és especialment vulnerable al virus. A mesura que els números continuen augmentant veiem que les minories racials, els pobres, els presos i la gent gran són els més afectats i el risc que tenen de morir és més gran. La mateixa racionalitat del mercat que s’oposa a l’atenció mèdica pública i garantida també creu que la llibertat personal és més important que la salut pública. Això significa que moltes persones, especialment els partidaris de la dreta de Trump, s’han estat reunint desafiant les regulacions per mantenir el distanciament físic i no congregar-se en grans multituds. Creuen que estan fent valdre els seus drets de mobilització i reunió, però en realitat s’estan posant ells mateixos i els altres en una posició més vulnerable. La “llibertat personal” pot ser un eslògan de la mort en condicions de pandèmia. Per descomptat, estic a favor de les llibertats personals, però també estic a favor de les regulacions públiques que busquen salvaguardar la salut pública. Si nosaltres, com a país, estiguéssim realment compromesos amb això, hauríem garantit la salut “pública”.

A Europa existeix un debat públic al voltant de la importància de no fer retallades en la sanitat pública. Als Estats Units, on és el focus del debat públic?

Lamentablement, els nostres pressupostos de benestar públic s’han retallat durant molt temps. Aquesta és una raó per la qual els hospitals no estaven preparats per a tants pacients, perquè no teníem prou equip mèdic. En aquest moment, el debat públic als Estats Units agafa tres camins. Primer, si el president està negant la gravetat del virus i contribueix a la seva propagació; segon, si és incorrecte que les companyies de recerca produeixin una vacuna o un antivirus que es reservaria només per a ciutadans nord-americans (m’oposo fermament a aquesta idea), i, tercer, per què els afroamericans i els pobles nadius estan morint desproporcionadament per aquest virus. Una raó per a aquest últim fet és que el racisme sistèmic funciona en tot el sistema de salut i molts afroamericans han sigut privats d’atenció mèdica adequada durant molt temps.

Sobre la relació entre seguretat i llibertat que ha esmentat, i que és un dels temes candents del debat en l’esfera pública, podria dir-nos-en alguna cosa més?

Idealment, tots entendríem que les restriccions sota les quals se’ns demana viure estan vigents per protegir les persones de malalties i morts. I les pràctiques de rastreig de contactes són importants per garantir que les persones es posin en quarantena de manera efectiva per no propagar el virus. Però fins i tot quan es presenten regulacions raonables algunes persones es resisteixen a ser regulades pel govern. Hi ha algunes persones a l’esquerra que prenen aquest punt de vista, creient que el govern només vol més vigilància sobre la seva població. Desafortunadament, en molts països això és cert. Als Estats Units, la negativa a complir amb les restriccions és aclaparadorament de la dreta. Són antigovernamentals fins i tot perquè adoren Trump: ell mateix és un infractor de la llei, i d’ell els agrada això. Però, tot i així, fins i tot les regulacions raonables emeses i aplicades per un govern que no és de confiança seran sospitoses i rebutjades. Aquesta és una de les raons per les quals el govern ha de representar de manera més completa i transparent la voluntat del poble, perquè regulacions com aquestes puguin acceptar-se de bona fe.

L’individu i la seva centralitat... En un dels seus llibres, ‘Los sentidos del sujeto’, discuteix justament la idea de subjecte. A Espanya s’ha valorat la capacitat solidària de la societat. ¿Minvarà l’individualisme en el món post covid-19? ¿Anem cap a una societat més comunitarista?

L’individualisme possessiu de tipus capitalista és només una variant històrica del “subjecte”. La pandèmia ens dona l’oportunitat d’entendre’ns a nosaltres mateixos com a més connectats. Respirem els uns amb els altres; toquem les superfícies tocades per uns altres; ens freguem amb estranys. Cantem junts; ens dirigim els uns als altres amb aquesta mateixa veu. Tot això es dona per fet, és la manera en què els nostres cossos s’afecten entre si en els intercanvis socials quotidians, alguna cosa que s’ha convertit de sobte en motiu de preocupació, formes de contacte que temem i de les quals ens protegim. Com a criatures encarnades, els humans depenen els uns dels altres; els seus cossos són porosos i comparteixen un món comú d’aire, aigua i superfície. En aquest sentit, la pandèmia pot motivar-nos a oposar-nos al canvi climàtic, ja que veiem com el nostre benestar, en una part del món, està profundament relacionat amb el benestar dels altres, que viuen a distància. I, no obstant això, veiem la reacció de la dreta als Estats Units, tan individualista com nacionalista. L’individualisme és, al final, l’himne nacional, per dir-ho així, i va en contra d’això. Tenim una lluita per afrontar.

Clar, indissociable a la idea d’individu es troba, com diu, la del cos, que d’altra banda enllaça amb la qüestió de la biopolítica i la seva vigència. ¿Ens havíem oblidat de la fragilitat del cos i ara hem vist que existeix?

Els que tenen gana mai van oblidar el cos; tampoc els que viuen sense refugi. Però ara aquells de nosaltres que podem mantenir-nos segurs dins de les nostres cases veiem clarament que aquest no és el cas per a tots. És molt trist durant aquests dies témer el contacte pròxim amb un altre ésser humà, però en condicions de pandèmia aquest contacte ha d’estar altament regulat i mediat. És la trista necessitat que ens ajudarà a disminuir les taxes de mortalitat.

Una altra derivada de la qüestió del subjecte és tot el que fa referència al gènere i al feminisme. Què és el més important que ens deixarà aquesta crisi?

A moltes persones se’ls diu que tornin a casa seva, però què és una casa? Aquesta ha sigut una pregunta feminista durant molt temps. Una casa no és una esfera privada separada de l’activitat econòmica. La feina domèstica i la reproductiva es duen a terme a casa, i solen ser feines de dones, en gran part no reconegudes ni remunerades. Per tant, les dones sovint estan confinades en cases en què han d’assumir el treball emocional i domèstic durant el part, i veiem sorgir formes de jerarquia de gènere que renaturalitzen les desigualtats socials. Amb massa freqüència, les dones i els nens queer confinats a casa estan subjectes a violència o reprensió, i els danys físics i psicològics poden ser molt significatius. La intensificació de la violència sexual dins de casa qüestiona encara més la idea de la llar com un “refugi segur”. Durant aquests temps en què l’emergència d’atenció mèdica pública permet als estats assumir més poders de control social, també veiem que es neguen els drets trans (a Hongria i Polònia) i que els gèneres es patrullen al carrer (al Perú i Panamà) i les persones transestan subjectes a assetjament. Clar, també hi ha mobilitzacions digitals per crear sistemes de suport, i si les planegem bé llavors poden enfortir-se els llaços globals de solidaritat. Si bé algunes persones pensen que el gènere i el feminisme són problemes secundaris, estan equivocades. El moviment LGTBQI ofereix una visió diferent de la igualtat, la llibertat i la justícia, i això hauria de servir com una llum de guia mentre busquem reparar i reconstruir el nostre món.

En un altre dels seus llibres, ‘Vida precaria’, parla de la distinció que fem entre persones a l’hora de patir per elles, del dol davant la seva pèrdua. Què li ha fet pensar respecte a la nostra relació amb la mort, tot el que hem viscut ara?

Igual que moltes persones, vaig revisar els meus papers i vaig netejar els meus armaris, perquè no volia deixar un desastre perquè uns altres el netegessin si moria a causa d’aquest virus. Soc gran i tinc alguns problemes respiratoris preexistents que em situen en la categoria de persones vulnerables. Crec que molts filòsofs estan reflexionant sobre la fugacitat de la vida, però en aquests dies a mi m’alerta més el fet que el meu privilegi de classe i la meva assegurança de salut fan que sigui menys probable que trobi un final fatal com per desgràcia sí que pot passar a altres persones. La crua realitat de la desigualtat econòmica està amb nosaltres, i veiem que les persones amb menys recursos tenen més probabilitats d’emmalaltir més greument i tenir un risc de mort més elevat. Per tant, la mortalitat pot ser una condició humana, sí, però les taxes de mortalitat amb massa freqüència reflecteixen les desigualtats socials i econòmiques radicals que caracteritzen la nostra societat. És també una qüestió socioeconòmica.

En efecte, a la crisi sanitària l’acompanya, ja, una crisi econòmica. Ningú discuteix que serà dura i difícil i que farà grans estralls en el futur immediat. No sabem fins a quin punt canviaran les coses, però ¿de quina manera creu que aquesta crisi pot alterar la idea de la política i el curs de la globalització, per exemple?

Crec que una crítica ecològica del capitalisme és cada cop més important, igual que els models globals d’atenció mèdica i la distribució d’equips mèdics i medicaments. També es desenvolupen formes de solidaritat global, que estem començant a veure a mesura que augmenta la crítica a la globalització, centrant-se en la intensificació de la precarietat en el sud global i en les perifèries dels estats-nació, la persecució de les minories religioses i ètniques, els apàtrides i els rodamons. Així mateix crec que el moviment feminista ha desenvolupat models per a les comunitats d’atenció i per a la mobilització, i són més prometedors quan són locals i globals.

I a partir de la rellevància que s’ha donat al debat ètic en relació, per exemple, a les decisions de triatge a les UCI, què creu que poden oferir la filosofia i les ciències humanes al nou escenari social?

Moltes de les preguntes bàsiques que guien el nostre ensenyament i recerca estan sent formulades per persones de tot el món. Què fa que una vida tingui sentit? Quins són els límits del meu ésser individual i com estic unit als altres? Quines obligacions es deriven del fet que el meu cos em relaciona amb els altres? ¿Aquestes relacions són part de qui soc o aquestes relacions em diuen que soc part d’un món més gran? En ètica i en totes les humanitats, busquem no només comprendre la millor manera de donar sentit al món, especialment en temps de crisi i desesperació, sinó que també experimentem amb maneres de representació que poden fer-nos conèixer a nosaltres mateixos, els uns als altres, un món social i històric més clar i convincent. Moltes persones en confinament busquen art a la xarxa: pel·lícules, històries, imatges, balls. Les arts són imprescindibles, ens retornen el nostre món de manera refractada i ens ajuden a sentir-lo millor, a conèixer el seu patiment i la seva alegria i a buscar la seva reparació. I cap de nosaltres repararà el món sol.

I finalment, tornant als Estats Units, ¿creu que en les pròximes eleccions presidencials de novembre aquesta crisi es deixarà notar d’alguna manera?

Molta gent especula sobre això. No n’estic segura. És difícil creure que Trump s’aferri al poder, però sempre té una manera d’entusiasmar els que el secunden, canviant de tema i culpant una altra persona, o una altra nació, pels seus propis fracassos. És un nen tirà, però aparentment això és atractiu per a algunes persones. Joe Biden haurà d’acceptar una bona part de la plataforma Sanders-Warren per desenvolupar una base prou forta per vèncer Trump. I hem de lluitar contra la supressió de votants, que és una de les maneres com els governs locals de supremacia blanca tendeixen a privar de drets les minories racials dels Estats Units. Serà una baralla dura, com s’està veient, però és possible. Mai abans les persones havien sigut tan conscients de la importància de l’atenció mèdica pública i hem de fer alguns moviments cap al socialisme per fer realitat els ideals d’una salut per a tothom.