Nostre el gènere, nostra la llei
La maniobra s'executa amb la perfecció polida al pas dels mil·lennis. L'home s'acosta i amb el millor somriure em llança l'"Hola, guapa" clàssic en l'ancestral maniobra d'invasió de l'espai personal d'una dona per part de l'home-mascle. Però avui la diana falla: veu que, a més de dona, soc trans i, amb un canvi de ritme digne de Messi, em borda un "Adeu, guapo" amb els ulls negres d'horror i fa per girar bar avall.
L'anècdota, a més d'il·luminar la flacciditat interior de la masculinitat hegemònica, amaga una pregunta fonamental: de qui és el nostre gènere, qui el decideix? No val a dir que no importa, perquè el gènere és un marcador bàsic en el recorregut vital. Com a molt, convinguem que no t'importa. De fet, és tan important que, com la política, si no el construeixes i lluites algú te'l farà i assignarà per tu, com ho fa la legislació espanyola quan assigna sexe, i en el fons també gènere, a cada nadó segons l'anatomia en néixer. Si la persona no hi està d'acord quan creix i decideix, cal que un metge certifiqui la conveniència del canvi davant del jutge d'un Registre Civil, que el valida. Pitjor encara, en persones migrants la rectificació no és ni possible. Legalment, avui i per a tothom, el gènere és un permís, i si no en sents les cadenes potser és que no et mous d'on t'ha lligat.
Com tantes persones, refuso aquest sistema que ens nega l'autodeterminació en el gènere perquè una construcció tan personal, diversa i rellevant no pot ser un permís, sinó un dret, una llibertat individual. I gràcies a la lluita de les persones trans i no-conformes amb el gènere aquest dret, clau de volta de les nostres identitats, s'està guanyant. El TEDH reconeix en una sentència del 2017 que el concepte d'autonomia personal inclou el dret a l'autodeterminació de la pròpia identitat sexual, terme succedani per definir el gènere en una legislació que encara no el distingeix del sexe. El Tribunal Suprem, òrgan gens sospitós de progressisme, accepta plenament aquesta jurisprudència, aquesta sí, i en la sentència 685 del 2019 admet el dret de les persones, adultes i menors, al reconeixement del gènere sense condicionants. Si descabdellem aquestes i altres sentències hi trobem sempre la Declaració dels Drets Humans. Ho sabem i cridem de sempre les persones trans: els drets trans són drets humans.
Al bar l'home-mascle universal em clava un doblet de (micro?)violència masclista i (micro?)violència trànsfoba i mostra com els diferents eixos de discriminació sobre una persona mai no resten entre ells, sinó que multipliquen els riscs de patir violència. Una vivència trans visibilitzada no m'evita de rebre la dosi de masclisme prescrita socialment. Com amb les dones racialitzades i les blanques, el recorregut vital de les dones que som trans i les que no, les dones cis, és diferent però conté la mateixa violència física i psicològica, com ploren les estadístiques, i també social: cosificació, discriminació laboral, reducció de l'espai públic, justícia, cultura i esport androcèntrics, baixa representació en mitjans i sexualització, entre d'altres. Amb la sexualització no resisteixo l'incís: la covardia dels homes heterosexuals en el desig cap a les dones trans mereix un programa en prime time i bolquers a camions.
Hi ha un gran consens en ampliar la llei contra la violència masclista per incloure la violència fora de l’àmbit de parella i tractar correctament el consentiment en les relacions íntimes. Cal fer-ho i és urgent. Però cal anar més lluny i incloure també, en aquesta llei i en d’altres contra el masclisme, una visió social i autodeterminada del gènere, profundament feminista i humanista, que empari les persones que, tot i no tenir un gènere normatiu o documents legals d’acord amb el seu gènere, reben violència masclista perquè són percebudes com a dones. Al capdavall l'agressor no demana el DNI o una prova d'ADN quan exerceix una violència masclista, agredeix per una visió misògina de la feminitat on inclou la víctima independentment de situacions legals o biològiques. Com bé diu el crit, si ens toquen a una ens toquen a totes. I totes som totes.
La urgència d'eliminar la violència masclista en la parella heterosexual, objectiu de la llei actual, i en altres àmbits en cas de reforma, no pot anar contra la construcció de contextos polítics i lleis que reconeguin la diversitat de la societat. Més encara, aquesta urgència no pot ser utilitzada indignament per fomentar la tutela, negació o odi contra les dones trans, i persones trans en general, com actualment fan la ultradreta i algun grup de pressió que es defineix com a feminista radical. Cap llei contra el masclisme que no respecti l'autodeterminació del gènere, objecte de drets humans, o no inclogui en peu d'igualtat les dones cis i les trans garantirà l'equitat i serà completa i justa.
Soc ràpida i li aguanto la mirada. L'home-mascle l'abaixa i el meu somriure torna en derrota cada acudit de travelos que ha dit o rigut. Entre dubtes sobre la seva sexualitat gira cua i lentament s'enfonsa al fons del bar o, ve a ser el mateix, de la societat. El gènere és nostre, nostra la llei.