Jugar, el secret de Maradona
M’ha costat entendre el fenomen Maradona: la fascinació de masses per un personatge bastant sinistre. Però crec que el secret del seu mite és que ha estat l’últim que s’ha pres el futbol com un joc. És això el que l’acostava a la gent i el que fa que encara ara se’l vegi tan proper. És el futbol romàntic, del Loco Muñoz, de Garrincha, de George Best, impensable en un esport que s’ha convertit en una feina (“Vaig a la fàbrica”, deia Di Stéfano, precursor del futbol modern, quan anava a l’estadi). Per això Maradona torna sempre. Ni Messi ni Ronaldo, dues empreses multinacionals, podran transmetre mai aquesta sensació, que ha estat la gràcia i la perdició del Pelusa, un etern adolescent. Per què cuidar-se? Per què no deixar-se anar? No va madurar, va seguir jugant perillosament. La seva habilitat per fer frases ocurrents, gairebé sempre incòmodes, li va permetre mantenir l’atenció en la decadència: “ Se le escapó la tortuga ”, però seguia estant present.
“Déu ha mort”, titula L’Équipe. La mà de Déu, el gol que no havia de pujar al marcador, va ser el punt culminant de la construcció del mite. Sobre dos atributs divins: l’arbitrarietat i la inviolabilitat. A Maradona, com a Déu, no se li demanen explicacions pel seus disbarats. A Mèxic es va guanyar definitivament l’elevació als altars.
¿Hauria estat possible el mite de Maradona si fos d’un altre lloc? Aquesta barreja de carisma, truculència i carrer, ¿ve de les arrels d’un nen de Villa Fiorito i de la cultura peronista? El dol massiu i intens que ens arriba de Buenos Aires aquests dies em recorda inevitablement l’adeu a Evita Perón, un fil que ha teixit moltes coses en una societat com l’argentina. Hi ha països amb més capacitat que els altres per crear i llançar icones mundials. I Argentina n’és una potència. Gardel, Evita, Maradona, un aire de família amb projecció global.
No ha estat el millor futbolista de la història, però probablement era el millor jugador: el que s’ho prenia com una festa i no com un ofici. I en aquest sentit representa millor que cap l’essència genuïna del futbol. Maradona jugava, els altres treballen. I així té assegurada una vida llarga en la memòria dels aficionats que senten que el futbol ja no serà mai més un joc, és a dir, cada cop serà menys seu.
